Manipulació social – Pere Escolà

M

S’ha popularitzat la paraula argentina “escrache” que és la pressió ciutadana davant les cases dels polítics. Ara ha pres protagonisme per blasmar el posicionament d’alguns partits en tramitació de la llei hipotecària. María Dolores de Cospedal, secretària general del PP, ho considera un intent de modificar la voluntat popular. Així ho va manifestar abans que el seu partit formalitzés el veto parlamentari a la dació en pagament que demanava la iniciativa popular. Segons ella hi ha dues classes d’espanyols. Els que paguen les hipoteques -i també els voten a ells- i la resta. I entre aquests hi posa els que no admeten que el govern faci valdre la seva majoria absoluta. Però aquesta forma de protesta no és més que una altra variant d’un enfrontament d’arrels més profundes. Dels que creuen que no es pot cedir res, si no és a canvi d’alguna cosa – i d’això en diuen negociació- i dels que reclamen equitat i no accepten compensacions sinó que se’ls retorni la justícia. Però la raó que poden tenir uns i altres es perd en l’espiral de retrets mutus. Setge i coacció com a reacció d’indignació i d’impotència. De revolta davant d’una llei que treu legitimitat a les demandes de les víctimes dels desnonaments. Però ni l’assetjament, ni la intimidació, són accions democràtiques. No n’hi haurien d’haver en un país on governi el poble. Com tampoc hi hauria d’haver diputats i senadors que se sotmetin a la disciplina de partit, renunciant a votar en consciència. L’article 67 de la Constitució Espanyola diu que res hauria de condicionar-los. Jesús Posada, President del Parlament, reconeix que “els diputats han d’exercir el seu vot amb absoluta i total llibertat”. Però no considera falta, que es posin sancions als diputats que no voten el que els diu el portaveu del seu partit. I en canvi creu que sí ho fan els de la PAH, quan es manifesten al carrer. Contrasten aquestes percepcions sobre les llibertats, tenint el referent dels piquets “informatius” que es posen davant les empreses i actuen violentament durant les vagues i conflictes laborals. Apreciacions diverses interpretades segons el moment i la circumstancia. Tot forma part de la manipulació social. Es vindica com a justa i necessària la causa que utilitzen per legitimar-se. S’enardeixen els partidaris amb dades i falsedats prefabricades. Criden que les amenaces a les llibertats sempre ve de “l’enemic”. I utilitzen la tècnica psicològica que criminalitza els perjudicats i es sacralitzen els botxins. No té altre nom que es digui que Eduardo Madina és una simpatitzant d’ETA, quan va ser-ne víctima, en un atemptat on va perdre una cama. Però la màquina propagandística va repetint el missatge una vegada i una altra, sense que ningú sigui capaç de cridar la veritat. I si algú intenta fer-ho, se l’anatematitza, magnificant els seus defectes o inventant-los. O s’esbomben pretesos excessos, que diuen es tenen en ment. I així s’acaba imposant una subtil dictadura, que intenta que els ciutadans continuïn convençuts que gaudeixen d’una llibertar que mai han assolit. I se segueix potenciant l’agitació social només per perjudicar els adversaris. Siguin els que reclamen més justícia social o simplement els que cerquen deslligar-se d’una Espanya que només veuen com una presó. Perquè, en el món on s’han instal·lat aquests manipuladors socials, es fabrica una guerra on tot s’hi val. On no hi ha conciutadans sinó enemics. I així és molt difícil trobar pau i concòrdia. Simplement perquè no els volen els que tenen el poder. Pere Escolà