Construint la independència: Sobirania Fiscal – Eduard Llaguno

C

Afortunadament, ja ha esdevingut públic i notori que les finances de la Catalunya independent no només seran viables, sinó millors que les de la Catalunya espanyola. Catalunya gaudirà d’un superàvit del 5%-7%, en comptes de patir dèficit i ofec. Tanmateix una pregunta segueix sense resposta: Com pagarà la Generalitat les despeses a curt termini si l’Estat li talla l’aixeta durant la transició a la independència? Quan l’Agència Tributària catalana estigui plenament operativa aquest problema desapareixerà automàticament degut al superàvit que abans apuntàvem; però i durant la seva creació? En aquell moment la Generalitat es podrà finançar de 5 maneres diferents: amb crèdit internacional, amb crèdit nacional, amb bons patriòtics al 0%, amb una independència pactada i/o amb la sobirania fiscal. Els tres primers mètodes requereixen que la Generalitat pugui enviar un missatge creïble als creditors quant a la capacitat de recaptar impostos en un futur. Aquest requeriment és de fàcil compliment, ja que si la independència és pactada no caldran aquests crèdits de transició i si no ho és, el nivell d’endeutament serà el més baix de la Unió Europea (25%) i gaudirà per tant de la millor qualificació de deute del continent. Tanmateix, seria irresponsable encarar la transició a la independència sense assegurar la liquiditat de la Generalitat i un control mínim sobre les seves finances, passi el que passi i faci el que faci l’Estat Espanyol. Aquí és on entra en joc la sobirania fiscal. Així doncs, què és la sobirania fiscal? La sobirania fiscal consisteix en l’ingrés de l’IVA, l’IRPF i les cotitzacions socials dels treballadors de les administracions públiques catalanes (Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i la Generalitat) a l’Agència Tributària catalana en comptes de la Hisenda espanyola. Als ajuntaments de Gallifa (SI) i Alella (ERC), que van començar a exercir la sobirania fiscal, s’hi han unit els d’Arenys de Munt, Premià de Dalt, Campdevànol, Ripoll, Llinars del Vallès, Marçà, Sant Julià del Llor, Bonmatí, Sant Jaume de Llierca i Viladamat. A més a més, s’espera que més d’una vintena ho facin properament. Els ajuntaments, els consells comarcals i les diputacions podrien ingressar gairebé 2.300 milions d’euros a l’Agència Tributària Catalana i la Generalitat gairebé 5.000 milions d’euros. S’obtindrien recursos equivalents al 30% dels ingressos de la Generalitat, la clau de la caixa. El punt d’inflexió desitjat és el moment en què la Generalitat té prou liquiditat com per continuar funcionant de manera independent sense dependre de les transferències estatals durant prou temps per ampliar les funcions de l’agència tributària a tot el sector privat català i sense la necessitat de demanar préstecs ni que n’hi hagi de disponibles. Malgrat que actualment la Generalitat envia automàticament els diners a Madrid, la sobirania fiscal basteix una base sòlida per substituir de manera efectiva i eficaç la hisenda espanyola tant bon punt hi hagi un mandat democràtic a favor de la independència, ja sigui via referèndum o via votació al Parlament de Catalunya. És per tant un gest simbòlic i pràctic que posa a l’ordre del dia l’espoli fiscal, expressa el desig d’independència i aconsegueix la clau de la caixa. A més a més, demostra que es poden fer accions concretes per la independència i que totes les institucions poden i han de contribuir-hi si es vol aconseguir. En aquest sentit, és una gran notícia que l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) hagi instat als seus membres d’exercir la sobirania fiscal i que la Generalitat posi en marxa a partir de l’estiu un mecanisme per a poder exercir la sobirania fiscal amb caràcter general a tot Catalunya. Els municipis anoiencs que pertanyen a l’AMI, i que per tant s’espera que l’exerceixin, representen gairebé 24 milions d’euros i són Masquefa, Piera, el Bruc, Cabrera d’Anoia, Capellades, Vallbona, la Pobla de Claramunt, Castellolí, Òdena, Igualada, Jorba, Tous, Argençola, Calaf, Carme, la Llacuna, Orpí, Copons, els Prats de Rei i Sant Martí Sesgueioles. La resta de municipis i el Consell comarcal, que no hi pertanyen, representen aproximadament 10 milions d’euros més. Eduard Llaguno – Solidaritat per la Independència