Al nostre país s’inverteixen quantitats ingents en for·mació, però..: els cursos que s’imparteixen, per part d’institucions i entitats, són els realment demandats pel mercat i, el públic assistent a aquests, és l’adequat? Sincerament, no. La veritable efectivitat de la formació és aquella que s’adequa al 100% a les de· mandes del mercat laboral on s’ofereix aquesta, no la que s’imparteix per a justificació intrínseca. Hi ha cursos que s’ofereixen sense tenir absoluta relació amb les necessitats de l’entorn, amb la consegüent detracció de recursos que es podrien destinar a polítiques eficaces de formació professional, o persones que s’apunten a accions formatives pel sol fet d’omplir el currículum.
No s’haurien de destinar fons sense un estudi previ de la realitat laboral propera. Cal agrupar recursos econòmics per formar professionals en sectors realment faltats d’aquests. És un absurd oferir una carta de cursos amb poca o cap relació amb la nostra realitat…, i això continua passant. En l’època de l’opulència era un veritable escàndol la manera com es dilapidaven els fons públics per a formació ocupacional.
La solució és (hauria de ser) senzilla:
1. Cada ciutat o comarca té unes necessitats peremptòries i aquestes s’han de canalitzar cap als actors socials, sindicats, patronal i ajuntaments, perquè aquests conjuntament facin una selecció del més urgent i la facin arribar a la institució responsable de gestionar els fons.
2. Les persones assistents han d’acreditar uns mínims coneixements per assistir a aquests cursos, o demostrar una capacitat o un interès en la seva realització.
Tampoc s’haurien de posar topalls de cap tipus als possibles interessats. El talent no s’amaga darrere de l’edat o programes formatius amb requeriments rígids. Subvencionar cursos i destinar-los a entorns no mancats d’aquestes necessitats és malbaratar recursos públics tan escassos avui dia.
