Bernat Roca
El poeta Rilke té uns versos meravellosos dedicats a una pantera. Els va escriure després d’una extasiant visita al Jardin des Plantes de París (el jardí botànic) on va veure vegetacions exòtiques i animals inspiradors. Rilke descriu la impotència d’un felí majestuós atrapat en una gàbia donant voltes a un cercle. La intel·ligència vertical de l’animal resta atrapada rere els barrots, i només la mirada deixa entreveure un fons insondable de l’existència. Rilke és un poeta de la impotència i també de l’exaltació de la vida, després de la mort interior que precedeix tot estadi de plenitud i il·luminació. Pensava en ell i la seva pantera engabiada quan veia els joves catalans enfrontant-se a la policia en els disturbis de fa uns dies a Barcelona. Com a pare i educador sento molta por per aquesta gent jove, carn de canó i futurs líders polítics, perquè he vist i llegit tants cops (a la Revolució Francesa, la gran lliçó inaugural contemporània, per exemple) com el poder esclafa als febles, i que fins i tot quan els febles vencen acaben pagant un preu molt alt. Marx deia que la història sempre es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa.
Hi ha gent que diu que els joves no hi tenen res a perdre. Indignat responc que ho tenen TOT a perdre: la salut, el temps, la vida per venir. Però una de les pitjors coses a perdre és la innocència. Per altra banda, algú pot argumentar, amb tota la raó, que poden guanyar la dignitat que les generacions anteriors van perdre. Que com el lleó del màgic d’Oz poden trobar el valor, encara que sota les llambordes d’or del camí de Dorothy no hi hagi, com al maig del 68, arena de platja. Molts trobaran algun amor nou i intens, despertant la primavera en una tardor freda i gris. No tot és dolent i fins i tot en les pitjors situacions la vida s’obre pas. Ja no es podrà dir que els joves actuals siguin una generació consumista i hedonista, i per tant conformista. Els astròlegs sabem que aquests joves d’ara van néixer en la conjunció d’Urà (rebel·lió i innovació) i Neptú (utopies, romanticisme, fraternitat i evasió). I per tant que no eren com deien els sociòlegs i els tòpics dels adults. Però les llums de les ciutats ja no ens deixen veure la bellesa del cel en la fosca.
Joseph Campbell explica que a una tribu africana hi havia un ritual de pas molt simbòlic. El nen s’enfronta a un adult amb una màscara associada a una entitat maligna. El nen combat en nom del bé tot el que és dolent. La baralla és desigual. El jove adolescent nu amb un pal contra un adult amb una llança adornat amb tota la malignitat simbòlica de la màscara. En un moment donat el nen va tornant-se més violent fins que el guerrer adult és vençut per l’embranzida desbocada del jove. I és llavors quan, a punt de ser vençut, el guerrer es treu la màscara i li posa al nen, confirmant-lo davant de tots com un nou membre de la tribu i advertint-lo a l’hora que el mal del món que combatia és també dins seu. No els deixem sols quan despertin dels somnis revolucionaris.
