Amb aquest reclam, des de mitjan de desembre fins aquesta setmana, el local d’Òmnium Cultural d’Igualada, ha presentat una mostra visual de dues de les celebracions més meravelloses viscudes, durant aquestes festes nadalenques, per part de la mainada: “El caga Tió” i El Dia de Reis”. Des d’aquesta perspectiva, la càrrega simbòlica d’aquesta exposició convida, inequívocament, a parlar d’aquestes dues cites nadalenques a la nostra ciutat.
El Tió
Es tracta d’una tradició pròpia de Casa Nostra, i també d’algunes contrades veïnes, que troba el seu origen en un costum tal vegada datat abans de l’Era cristiana; un costum -o si es vol- una pràctica ritual que venia de les conviccions del món rural de concedir un especial reconeixement als troncs dels arbres en considerar-los els elements que donaven vida al foc: el foc de la llum, el foc de l’escalfor, el foc de cuinar… i, també a la fusta per a la construcció dels habitatges i alguns estris. D’aquí que, aquest bé de la Natura que eren els troncs dels arbres, a efecte que fossin el màxim abundosos tot l’any, també se’ls venerava i fins i tot se’ls alimentava -amb fruits del camp- el dia de la celebració del Nadal.
Ben aviat, a resultes d’aquestes creences, els troncs, els tions es destinarien a propel·lir l’espiritualitat i la pròpia màgia del Nadal, bo i encomanant sobretot la il·lusió dels regals per als més petits. De fet, amb el pas del temps, aquest costum ha esdevingut un capítol més de la convocatòria del Dia de Nadal; empenyent a tothom, des de la Festa de la Immaculada, a anar a cercar el Tió al bosc. I, propòsit d’aquesta essència de Natura, al Tió -personalitzat en una figuració humana- a les cases se l’alimentava, dia rere dia, per a què pogués “’cagar” tot tipus de llaminadures i alguna que altra petita joguina, el mateix Dia de Nadal. Així, davant l’expectació de la mainada, el Tió cagava i cagava en escoltar la famosa cançoneta del “Caga Tió! Val a dir que, per a aquest acte de màgia, es feia anar les criatures a una habitació de la casa, fos a resar o bé a cantar alguna Nadala; seguidament, servint-se d’un bastó, el nen o la nena picaven el Tió, seguint el ritme de la cançó, animant-lo a cagar fins que només cagués carbó.
El Dia de Reis, a Igualada
D’altra banda, en aquesta exposició, uns “vestits de la gala” del Dia de Reis volen sumar-se a elogiar la figuració dels Patges que acompanyen el gran festeig de la Cavalcada de Reis, a Igualada; els altres portadors de regals per als infants.
Una breu recapitulació de la història dels Reis d’Igualada ens porta a reconèixer l’origen bíblic d’aquesta celebració. Els Reis de l’Orient, a Igualada, van veure el punt de partida en l’esperit devocionari de la mateixa població, la qual des de la voluntat de venerar l’obra dels tres Reis d’Orient -aquells que són sants, màgics i, particularment, invisibles- van crear una entitat associativa, atorgant a la festa el seu inequívoc format religiós. Amb tot, va ser amb l’avenç del consumisme i de la pròpia industrialització de les joguines, a més del pes del factor publicitari, que el Dia de Reis va anar prenent cos bo i esdevenint una festa de consum, lluny de la idea d’un petit obsequi; però sempre des de la voluntat de les famílies de satisfer d’aquesta manera tan fantasiosa les il·lusions dels seus fills amb la recepció de joguines. En aquest sentit, la primera Cavalcada, amb banda de música i tot, va celebrar-se el gener de 1899, figurant com a Reis Mags: Manuel Rosich, Ramon Sisquella i Joan Dalmau, entre d’altres components; lluint uns vestits reials, confeccionats per les religioses de les Escolàpies i la Divina Pastora. Tres anys més tard, els joves del Centre Catòlic van agafar el relleu a l’organització inicial i van introduir, al festeig, una comitiva dels representants de la ciutat que rebrien i acompanyarien als Reis durant la Cavalcada, ara ja guarnida amb una gran Carrossa per a les joguines.
D’aleshores ençà, la Cavalcada ha sortit al carrer cada any, a excepció dels anys de la Guerra Civil. I, com a fet innovador, va ser arran de la proclamació de La República que, els patges reials comencessin a repartir en persona els regals als nens més pobres, mentre d’altres es repartien en el local del Centre Catòlic, amb la presència dels Reis d’Orient. Salvada una puntual incidència amb un competidor de la festa, el Centre Republicà, la contesa bèl·lica ho va parar tot. Òbviament, a partir del 1940, aquesta festivitat estaria organitzada d’acord amb els preceptes del règim. Amb tot, la novetat va ser incorporar el personatge del Patge Faruk, a l’any 1943; a més d’anar incrementant el nombre de patges reials (blancs, negres i rossos) i d’acompanyar la Cavalcada amb la Banda de Música d’Igualada, interpretant la “Marxa dels Reis d’Orient”, del Mestre Joan Just. Des de 1950, el Patge Faruk ha estat presentat públicament el dia 28 de desembre, instaurant així la popular “Arribada del Patge Faruk”; i des de l’1 de gener de 1952, aquest patge reial es convertiria en el receptor de les cartes -de nens i nenes- adreçades als Reis d’Orient, essent mereixedor de retruc d’un himne personal, a l’any 1954.
No cal ni dir-ho que, any rere any, la Cavalcada s’ha anat modernitzant, i continua creixent en nombre de patges i regals, alhora que s’han anat renovant vestits i elements de guarnició; així com la motorització de les carrosses i la seva presentació, cada cop, més colorista i vistosa. A resultes d’aquesta fidelització a la festa, des de la dècada dels 80’, la Cavalcada era ja reconeguda com la més antiga de Catalunya. A hores d’ara, el valor d’aquest festeig ha escalat cotes inimaginables en ser reforçada l’estructura interna de la Comissió de Reis, i especialment amb la incorporació de les “patgesses”, a l’any 2003. Tot plegat ha contribuït a què, el 2013, la Comissió de la Cavalcada de Reis d’Igualada fos guardonada amb la Creu de Sant Jordi; i, el 2017, la Generalitat de Catalunya declarés aquesta festivitat com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional. I, amb motiu del 125è aniversari, el passat 2019, un nou Himne als Reis d’Igualada, conviu amb el del Patge Faruk, fent encara més extraordinària i emotiva la festa.
