Acabem de deixar enrere un altre 11 de setembre. Un any més i per sisena vegada consecutiva el poble català va sortir al carrer per fer sentir a Espanya i a la resta del món el batec de la seva identitat, i la seva reivindicació de nació sobirana. La negació de l’èxit de la diada, l’escapçament del número de participants, el menyspreu envers tota la manifestació i de retruc, a totes les persones que van participar-hi, han sigut una vegada més l’estratègia adoptada pel govern de Mariano Rajoy per obviar la realitat i fugir d’estudi.
A tot plegat, cal afegir-hi el cinisme que fan palès quan asseguren parlar en nom de la democràcia i de l’estat de dret. A tot això, cal sumar-hi la hipocresia a l’hora d’utilitzar la Constitució com a justificant de la seva negativa a permetre que els ciutadans de Catalunya s’expressin lliurament. Una Constitució que va rebre el vot en contra del llavors Alianza Popular, que preferia continuar aferrada a “los principios del movimiento”. I es que ben mirat, l’únic que han canviat és el nom del partit, perquè per la resta segueixen fent el mateix que 4 dècades enrere.
El diàleg és del tot inexistent, si no és per estar d’acord amb el que ells diuen. Qualsevol resposta a una petició, es tradueix en una amenaça pel qui la fa. La separació de poders, una mera farsa. El Tribunal Constitucional, una eina al seu servei formada per membres afins al seu partit. Els casos de corrupció d’alts càrrecs del PP queden degudament arxivats.
El passat és el que és i no pot canviar-se. Són moltes les nacions que tenen un punt fosc en la seva història, però la majoria han volgut passar pàgina i que el passat sigui només passat. Espanya no forma part d’aquest grup. L’executiu que presideix el Sr. Rajoy i els anteriors presidits per José M. Aznar, no volen ni han volgut sentir a parlar de condemnar els crims comesos durant l’època del franquisme, ni donen suport a la llei de memòria històrica. Segueixen considerant un “botí de guerra” els papers de Salamanca. Tampoc es fan ressò de les peticions dels familiars dels presoners republicans que van morir durant la construcció del “Valle de los Caídos” i van ser enterrats en aquest lloc, per poder treure’ls d’allà. No accepten declarar nuls els consells de guerra que es van treure de la màniga, per fer desaparèixer a tots els que els feien nosa o consideraven una amenaça pel règim.
Tot i que als cinemes ja no es projecta el “No-Do”, els canals de televisió estatals continuen exhibint les cintes que van formar part de l’aparell propagandístic destinat a l’exaltació del franquisme. Sense anar més lluny, el dia 5 de setembre “la 2” va emetre la pel·lícula Sin novedad en el Alcazar. El programa del dia 18 de juliol tingué com a protagonista el film El Santuario no se rinde. I mesos abans van fer el mateix amb Raza. Cert que aquest títols formen part de la història del cinema espanyol, però atesa la seva temàtica haurien de romandre als arxius de la Filmoteca Nacional, i no sortir-ne.
El Ministerio del Interior va bloquejar la inscripció del Partit Demòcrata Català (PDC) al registre de partits polítics, a causa de les sigles i els objectius fundacionals: No obstant això, sí que van autoritzar la de la formació “La Falange”, que es posiciona obertament a l’extrema dreta i declara una ideologia feixista i nacional-sindicalista.
El dictador, Franco, no definia el seu règim com a dictadura, sinó com a “democràcia orgànica”. El PP d’ara continua fent el mateix, l’única diferència rau en què ells només fan servir el substantiu i ometen el qualificatiu.
