“Cal Perico” és i ha estat al decurs d’uns cent cinquanta anys tot un referent per a la història dels establiments comercials de la ciutat d’Igualada; això és, a l’any 1840, malgrat episodis de convulsions polítiques i socials, va ser obert aquest negoci familiar tan estretament arrelat a la quotidianitat del carrer de l’Argent. El senyor Pere Vidal i Juler, amb el motiu popular de “Perico”, va ser el primer titular d’una llarga nissaga, en tant que marxant de vetes i fils pels voltants d’Igualada. Seguidament el seu fill, l’Isidre Vidal, amb un considerable esforç econòmic, va resoldre d’establir-se a la ciutat, amb l’apertura d’una botiga en l’edifici que –segons sembla- havia estat l’antic domicili del popular argenter Figueras, ubicat al mig del carrer. Al cap d’uns anys, emperò, al 1870, aquella merceria va ser traslladada a l’immoble de l’extrem del carrer, xamfrà amb la travessia de sant Sebastià, a propòsit d’una compra i agrupament de tres habitatges d’aquell indret.
Més endavant, a principis del segle XX, i quan les coses anaven bé, la finca va ser objecte d’una fantàstica remodelació d’acord amb la disciplina estètica del Modernisme, de la qual se n’evidencien des de l’àmplia balconada del primer pis i els balcons individuals superiors fins a tots els elements ornamentals de la façana. Amb la identitat oficial de “Hijos de Salvador Vidal i Bisbal”, el següent a regentar el negoci, des del 1922, va ser Josep Vidal i Carullamerceria, a qui va seguir dotze anys més tard el senyor Salvador Vidal i Noguera, pare del propietari actual. Després de la Guerra Civil, amb motiu del centenari del comerç, es va procedir a una modesta reforma exterior; però no va ser fins vint anys més tard que el portal, els aparadors, els taulells, els prestatges i tots els interiors havien de ser plenament renovats tot adoptant la fesomia que ha romàs fins gairebé a tombants del XX.
Tanmateix, arran de l’expansió urbana de la ciutat cap al nord i el conseqüent creixement demogràfic, el barri del Poble Sec va viure una gran transformació; i va ser a la mateixa carretera de Manresa, cantonada amb el carrer del Dr. Joan Lladó, on el fill de “Cal Perico”, Salvador Vidal i Tomàs -continuador de l’ofici de mercer- va veure oportú de fer una ampliació del negoci bo i incorporant-lo a la nova Igualada i generant noves confiances.
En els nostres dies, i amb dret propi si es té en compte un segle i mig de vida; “Cal Perico”, més enllà de formar part de la història del comerç d’Igualada a resultes de la incansable activitat de successives generacions, també va contribuir a acompanyar aquell esperit de culte tan pregon del segle XIX i bona part del XX. Això és, a propòsit d’un progressiu creixement econòmic de la vila igualadina en l’àmbit del que feia referència al ram tèxtil, el rector de Santa Maria, pare José Sanmartí, va participar just a l’any 1844 de la benedicció de la nova capella de la Mare de Déu de la Guia, un modest espai de culte (ubicat al mateix lloc antigament ocupat pel Portal de Capdevila) que de seguida quedaria estretament lligat a la història del carrer de l’Argent i molt especialment a la família Vidal.
Si bé per una banda, la Mare de Déu de la Guia es convertiria en la patrona del mateix carrer, essent durant molts anys un centre pietós escortat i protegit per aquesta nissaga, va ser el mateix senyor Salvador Vidal i Noguera qui va assumir majorment ser l’organitzador al seu torn d’una solemne veneració religiosa en honor a aquesta Verge -cada any al voltant del 8 de setembre- i d’una celebració de carrer -concebuda per tot el veïnat com a una festa pròpia de les autèntiques tradicions populars- que sempre s’havia mantingut viva, llevat del parèntesi de la Guerra Civil, i així ho va seguir fent fins al moment de l’enderroc de l’edifici que albergava aquesta esglesiola, entre 1964 i 1965. En conseqüència, en poc temps, aquells estrets vincles de la família Vidal –en la seva condició de desinteressada guardadora de la capella, així com de la de la Mare de Déu de Montserrat, del passatge Capità Galí- amb aquell acte de veneració i festeig de cada any es van anar esvaint amb els aires postconciliars a l’alba del pensament laic que s’anava imposant des de tombants dels seixanta, del segle passat.
