Aquest no és un titular gaire ortodox. Però ja es veu que vull parlar de les eleccions convocades per a la setmana vinent i de l’esdeveniment de Brussel·les de la setmana passada. I de com van lligats. Abans, però, uns aclariments per situar aquest paper. En el meu article anterior, coneguda la convocatòria de les eleccions a l’ombra de l’aplicació de l’article 155, no sabíem encara que empresonarien el vicepresident Junqueras i els consellers Forn, Rull, Mundó, Turull, Bassa, Romeva i Borràs. Un autèntic cop de maça i la constatació dolorosa de nous presos polítics a sumar dels dos Jordis. I la convocatòria de Brussel·les del dia 7 de desembre. I, per suposat, la presentació de les llistes electorals.
La Jornada de Brussel·les no és una bagatel·la, és una acció de la magnitud dels Onzes de Setembre: una multitud que es desplaça més de 1.300 quilòmetres per manifestar-se a la capital de la Unió Europea amb el President Puigdemont i els consellers Comín, Puig, Serret i Ponsatí, no és només una anècdota personal per recordar; és un acte polític de gran valor proteic per a la República catalana. Un acte d’una gran potencialitat, de reconeixement a la situació del govern a l’exili i també de compromís de persistència fins al reeiximent del procés. D’això vull parlar.
Immersos en temps electoral, els visitants de Brussel·les -gairebé vint hores d’autocar, hores i hores de conducció, trens, avions, estades, esforços econòmics importants… – vam protagonitzar un gran míting per reclamar atenció i justícia a les institucions europees vers Catalunya i, al capdavall, a favor de la victòria el dia 21D. La victòria en una convocatòria anòmala que ha de ser fonamental per a continuar la gesta de l’1-O. Brussel·les, doncs, fou l’acte central de les candidatures que han de defensar la República proclamada el 27 d’octubre. La victòria de les tres candidatures independentistes serà el primer pas per a implementar la República. Serà la superació del caràcter autonòmic desitjat pels partits unionistes de bracet de l’Estat armat de 155.
Cal reconèixer, però, a hores d’ara, un cúmul d’incògnites per aclarir per part de Junts per Catalunya, ERC i la CUP. Com es gestionarà la presidència de la Generalitat? Com s’afrontarà la legislatura? Vull dir en allò que hem conegut com a unilateralitat i bilateralitat. Com es reprendran les estructures d’Estat? Com n’aprendrem, de les mancances reconegudes al final de l’etapa viscuda? Moltes coses per enfilar, certament, a més a més de governar el país superant els obstacles derivats de l’aplicació del maleït article 155.
Comptant que guanyem, és clar. Recordem que «els altres» es presenten per acabar amb «el procés» -fa riure com sona enmig de discursos en espanyol. Ells, Arrimadas, García Albiol i Iceta, els valedors del devastador article 155, fan grans argumentacions basades en desqualificacions i descrèdit del Govern i de la legislatura. Que si els independentistes han enganyat, que han fracassat, que no han governat i que giren l’esquena a la meitat del catalans; que ja se’ls està bé el càstig, arriben a dir uns i altres dels presos…, presos que no són polítics perquè no se’ls empresona per les idees sinó pels fets (!). En fi, a mi les actituds dels unionistes en aquest sentit em semblen gairebé inhumanes.
Un punt i a part per als Comuns. La candidatura encapçalada per Xavier Domènech, amb les instruccions corresponents de Podemos, parteix d’una equidistància entre els blocs -ni 155 ni procés- i es proclamen impulsors de polítiques socials i d’aspirar a guanyar sobiranies. Ai, caram!, sobiranies… Nosaltres, els independentistes, som més «modestos», només en volem una, de sobirania, la que ens proporcioni l’Estat i amb ell les eines imprescindibles per «atacar» les polítiques socials, així de senzill. Haurem d’esperar els resultats electorals i veure per on es decanta Catalunya en Comú.
Heus ací el panorama al meu entendre. Des del punt de vista dels independentistes, ultra guanyar, aquest país necessita continuar el procés -sí, el procés- cap a la consolidació de la República. Insisteixo que aquests dies serà bo que els Puigdemont, Junqueras, Sànchez, Rovira i Riera arribin a acords de legislatura i transmetin confiança en el compromís per continuar, com hem dit, la via de l’1-O. No oblidem que hi hem arribat perquè hem estat capaços de mostrar un objectiu engrescador i alhora necessari per esdevenir una societat més justa, més capaç (econòmicament i culturalment) i que, per a això, ens cal disposar de l’instrument que suposa l’Estat, ni més ni menys que els altres. I no haver d’anar pel món demanant almoines com ens proposen socialistes i comuns. No, nosaltres no anem de «tontos del bote» que volem destruir Espanya i Europa com ens deia als catalans una espanyola a Brussel·les , nosaltres volem construir una societat amb cara i ulls, com la dels vint-i-set estats que componen la CE, ni més ni menys.
El 21D fem-nos dignes de la feinada d’aquests anys, des de les Consultes fins al proppassat mes d’octubre curull de patriotisme: guanyem a les urnes votant les candidatures independentistes!, i ni un pas enrere, els carrers i la història són nostres!
Francesc Ricart
