L’utilitat de l’inútil – Pere Escolà

6

En els darrers temps sembla que el diner és l’única mesura vàlida del que és útil. L’economia ha anat invadint-ho tot. I es tanquen activitats i es canvien de destinació edificis pensant només en la rendibil·litat econòmica. El principi schumpetià de la destrucció creativa de nova riquesa, s’ha portat a l’extrem. Però aquest no és un fenòmen d’avui, encara que és ara quan en veiem les pitjors conseqüències. Victor Hugo, el cèlebre escriptor francès, ja va fer un discurs apassionat a l’Assemblea Constituent a París el 1848. Deia aleshores que retallar els ajuts a la cultura era molt negatiu. I els governs del moment, que  no hi havien diners per coses de tan poca prioritat. Exactament com avui. “Què pensarien si una persona que guanyés 1500 francs a l’any, en dediqués 5 al seu desenvolupament intel.lectual, i que li diguessin que ha de reduir seixanta cèntims?”. Un estalvi ridícul, però que és mortal per biblioteques, museus, arxius nacionals, conservatoris, escoles, teatre, cinema i moltes altres institucions. I més quan el rigor pressupostari no es dedica a retallar la despesa suntuària i les retribucions de l’alt funcionariat. No tot s’acaba mantenint l’enllumenat encés a la nit, si s’ha fet de nit el món moral. No és el moment de ser estricte amb la despesa intel.lectual, quan el materialisme comptabilitza milers de milions en ajudes financeres que són la tapadora del pou de la corrupció. Tocqueville deia que “estem prioritzant l’amor al que és útil, davant el que és bell”. I és una evidència que s’evidencia a diari. El Warburg Institute de Londres és avui una de les biblioteques més importants del món. Gairebé tres-cents mil exemplars i una fototeca de gairebé mig milió d’imatges. Va ser un model de biblioteca organitzada de manera diferent, agrupant sabers i coneixements, impulsada per Aby Warburg i els seus il.lustres companys. El 1934, durant la segona guerra mundial, la biblioteca es va transferir a Londres i poc després es va associar amb la London University. Avui, malgrat ser un referent per estudiar el Renaixement, corre el risc de valorar el que “val” mantenir un edifici singular a ple centre de la capital anglesa, fa que estigui permanentment en perill. “De què serveix avui una biblioteca?”. Fins i tot els de la societat d’autors volen cobrar la taxa pels llibres que es deixen. Una fòrmula barroera de cobrar pel saber i el llegat dels clàssics grecs, els escriptors del Renaixement o fins i tot de les generacions modernes. Una llei que supera els vint anys de les patents d’invenció, quan el que s’ha descobert queda per a la humanitat. En canvi, els drets d’autor semblen eterns. Però ningú sap el per què. Més ben dit, se sap molt bé qui cobra, i la llei que ho empara. Però com a tantes coses, ningú entén com li paguen els drets a Beethoven, o als seus hereus, per exemple… I tot plegat es queda petit davant le defensa de la llibertat, un concepte que malgrat tot no té preu. La cerca de les coses que no tenen una utilitat material, pot fer una societat més lliure, més tolerant i més humana. Mentre que quan es creu que ja ha assolit la veritat absoluta es torna intransigent. Vol imposar-la als demés i ha de defensar-la davant els que pensen diferent. I lamentablement els governs, no ho entenen. Pensen només en la materialitat. És en allò que poden esclavitzar a tothom. Perquè en la immaterialitat, tothom és lliure. Tothom pot trobar el seu camí i seguir una cerca que no s’acaba mai. És com l’aigua que brolla de les muntanyes i baixa alegre i sorollosa per la pendent. Però quan es queda estancada i ja no es mou, acaba podrint-se. Pere Escolà