Sovint en converses informals, aquestes de cortesia, les anomenades short talks, és a dir, aquestes breus paraules que ens creuem en esperar-nos que ens atenguin, en pujar un ascensor, en fer cua, etc., fem una valoració lleugera de com estem, de com vivim, de com ens sentim. I ho resumim en un «anar fent» o «què hi vols fer, les coses van així!».
Sovint es desprèn una resignació apresa. Socialment apresa. La resignació d’acceptar que hom està subjecte a les condicions externes i que aquestes governen el nostre estat intern i el nostre resultat extern. I s’accepta així sense pràcticament cap objecció.
Això no treu que, a continuació, en referir-se a una altra persona a qui es valora que les coses li van força més bé que als presents, també amb rapidesa es qualifica la seva situació i s’afegeix tot seguit: «Qui pogués tenir aquesta sort! Aquest/a sí que viu bé!». I un cop expressades aquestes paraules s’acaba la conversa amb cert regust d’admiració, enveja sana o –purament– enveja.
Voler viure millor és una aspiració digna. Afegiria que és, a més, desitjable i necessària. Voler un futur (a curt, mitjà o llarg termini) millor és senyal d’estar vius. En el moment en què hom es conforma i es resigna en viure en un precari estat (emocional, social, econòmic, etc.) està rendint-se a les condicions externes; s’està adaptant a «anar fent». D’això se’n diu rendir-se i, fins i tot –si m’ho permeteu– morir-se. Sí, morir-se en vida; a poc a poc, lentament, en el mar de la resignació.
Viure millor. «Millor» entès com a progressió, això vol dir millor que abans, millor que qui, millor en referència a… Per a poder constatar aquest progrés cal saber el punt de partida. I sovint, també, no sabem on som. Desconeixem el nostre punt de partida real. Tenim una idea aproximada de la nostra situació, però és, com dic, una aproximació.
Cal aturar-se a conèixer el nostre km 0!
Quilòmetre zero. Punt de partida el màxim de real possible. El màxim d’objectivable possible al qual només s’hi arriba si ens aturem a tenir una conversa honesta i sincera amb nosaltres mateixos. Conversa que ens costa tenir perquè la defugim per por a trobar quelcom que no ens agradi i que ens posi en evidència aspectes que no volem reconèixer.
Un cop reconegut i acceptat el nostre km 0, el nostre punt de partida, tenim com a segon pas saber definir què ens acostarà a «viure millor»: quines situacions, amb quines característiques, quin entorn, quins comportaments i actituds, quines capacitats, quins valors i principis sostenen aquest nou escenari.
Si tenir una conversa sincera i honesta amb un mateix requereix un esforç important, definir el punt d’arribada (aquest «viure millor») és –fins i tot– una empresa més difícil de dur a terme perquè hi entren moltes variables en joc. Hi ha molt en joc. Tant que, com més factors externs hi ha implicats, més gran és el grau de compromís i responsabilitat per part nostra. I aquestes dues paraules, compromís i responsabilitat, ens exigeixen, ens obliguen a moure fitxa.
En conseqüència, si estem realment compromesos amb nosaltres mateixos i amb la vida serem capaços de modificar-nos. Modificar-nos, és a dir, de fer els canvis pertinents en nosaltres mateixos. Nosaltres som la matèria primera del canvi. Necessitem ser millors.
Ser millors no en sentit competitiu. No fem cap cursa, cap competició. Només tenim un gran desafiament a la vida: superar-nos a nosaltres mateixos. Aquesta és la gran cursa de fons de la vida. En la mesura que som capaços de comprometre’ns a fons amb nosaltres mateixos, podrem esdevenir millors respecte a nosaltres mateixos en el km 0.
Aquest és el veritable repte de la vida al que –malauradament massa sovint– no volem mirar a la cara i preferim estar en l’estat d’«anar fent» perquè «la vida és així, ja se sap!».
Les persones que accepten el repte de transformar-se veuen –més tard o més d’hora– com el fruit acaba naixent. Perquè aquest fruit germini calen grans dosis de sinceritat, honestedat, humilitat, voluntat i acció compromeses amb un mateix, sabent que només des d’aquí és possible ser millor i –en conseqüència– viure millor.
La vida ens posa el repte davant nostre. Acceptar-lo o no, és la nostra decisió.
Àngels Roure Massaneda
Coach d’equips, executiva i personal, escriptora, psicopedagoga i mestra
