Hi ha molta gent que li agrada viatjar. S’embadaleix mirant paisatges, convivint amb altres cultures i enriquint- se amb noves experiències. I no paren de fer fotografies de tot el que veuen. Volen atrapar els moments de felicitat. Recordar el moment. No tenen altres preocupacions que gaudir del que els envolta. I segueixen el viatge amb la il· lusió de pensar que l’endemà hi haurà noves coses per veure i més fotografies per immortalitzar-les. I quan tornen a casa, ho comenten amb les amistats. Reparteixen els regals que han comprat. I ensenyen les fotos, explicant els mil detalls i anècdotes viscudes. Volen compartir la joia d’uns dies extraordinaris, que solen passar volant.
Però en la vida corrent no fan el mateix. Viuen atrafegats. Preocupats amb les responsabilitats i dificultats del quefer diari. I això que els dies tenen exactament la mateixa durada i s’escolen a la mateixa velocitat que aquells del viatge. Però ara només tenen tràfec, preocupacions i mals de cap. Ja no fan fotografies. I enyoren les vacances. Els viatges i aquella despreocupació.
Costa d’admetre que la vida és un camí. Sempre el mateix, però transitant per llocs diferents. Cada dia amb noves dificultats a superar. Són situacions a enfrontar. Sols per la nostra actitud seran alegres o tristes, enriquidores o desagradables.
Fins i tot en els moments més difícils, amb malalties i desgracies. Siguin amples vies o viaranys costeruts i estrets. Sempre hi ha un sentit, perquè totes les respostes són dins nostre. Els esculls són part del viatge. Ens exigeixen. I superar-los ens fa diferents i millors. I així es viu la vida. La pròpia de cadascú.
No sempre calen fotografies. Ni cal explicar massa. Molt del que es fa només ho sap l’individu. Els demés sols en veuen una part de les seves vivències i experiències. Ni són qui diuen ser, ni el que els altres diuen. Ni tan sols el que pensen que són. Són el que fan. Massa gent es preocupa de posar- se davant, per creure que la gent els segueix. I es belluguen per cridar l’atenció i els vegin. Però la majoria passa. Depèn de cadascú com fer el viatge.
El món mai gira com es voldria. En la majoria dels casos poc es pot fer per canviar-ho. Per molt que ens afanyem el temps condiciona. Les persones són una insignificança, encara que es creguin déus per tenir intel·ligència. I és que els avenços de la Humanitat han estat fets per persones que s’esforçaven en les seves petiteses. I aquesta contribució, de milions de persones, han significat el millor d’aquest món atribolat. Perquè com diuen els xinesos només amb un misto n’hi ha prou per encendre la praderia.
