Entrevista a Marta Carceller i Soteras Música, directora de la Coral la Lira de la Pobla
Nascuda a la Pobla de Claramunt, té 34 anys i compta amb el Títol Superior de Violí per l’Escola Escola Superior de Música de Catalunya. Dirigeix la Coral la Lira de la Pobla des del 2017, any del centenari. Professora a l’Escola de Música de l’Alt Penedès i presidenta de l’Aula Orquestra de Montbui. Component del Trio Héxié.
Formes part d’una coral amb poqueta de gent, molt localitzada a la Pobla, i heu aconseguit un recorregut de més de cent anys. Hi ha pocs casos així. Com definiries, la Coral de la Lira?
Primer, com deies, que segueix viva. Continuem fent coses, de mica en mica anem sent més, perquè quan vaig entrar jo el 2017 érem uns 20 o així, i ara som quasi 30. Amb la pandèmia pel mig, és una xifra que està prou bé. Sempre hi ha ganes de fer coses, sobretot al poble, de donar-li vida. Ens agrada també sortir fora, però costa més.
Suposo que dirigir una coral petitona com la vostra és més difícil que en una ciutat gran? Ho dic perquè segurament has de fer moltes més coses que no només dirigir…
És això, és gestionar un grup de gent molt diferent, d’edats diferents, de gustos i inquietuds diferents, que ens ajuntem per fer una cosa tots junts. En una gran ciutat hi ha moltes corals i llavors pots triar segons el que t’agradi més, el teu perfil o la teva edat. En canvi aquí, encabeix molts tipus de persones diferents. I tot i així, voldríem que més gent s’apunti, perquè sempre, com més serem, més riurem. Com més gent amb qui compartir, sempre és millor.
La música de coral és com una teràpia?
Doncs sí. Perquè, de fet, nosaltres assagem una hora i mitja, i en aquell temps, estàs allà, tot el que passa a fora és igual, no? És com que t’oblides de tot, i aquella estona estàs aprenent una cançó, treballant-la, fent música amb gent, compartint-la i l’objectiu és comú. D’anar tots a l’una, de preparar un concert i fer que la gent de la coral s’ho passi bé fent-ho, i que la gent que ve a veure el concert també s’ho passi bé.
Hi ha gent que diu que no es vol apuntar a una coral, perquè li fa vergonya, perquè desafina… Hi cap tothom, a una coral?
Depèn de la coral, però justament la coral de la Pobla no s’exigeix tampoc un nivell mínim, no has d’haver cantat mai, i pots venir… Hi ha d’haver el pas d’atrevir-te a venir i provar-ho. El bo d’un cor, no és que estiguis tu sol cantant, sinó que el resultat és el conjunt de veus. L’un ajuda l’altre i entre tots sumem. Qui vulgui pot venir un dimarts, a les 9 del vespre a l’Ateneu de la Pobla, que és el dia que assagem, i venir-ho a provar, i si veu que vol seguir, doncs seguim endavant, perquè les portes estan obertes.
Canteu tot tipus de peces? Catalanes, de fora? Quin és el vostre estil?
De repertori és una mica de tot. L’estil de la coral és molt eclèctic. Sempre el que intento és que durant el curs hi hagi com un eix temàtic. Però clar, també pot ser molt obert. Per exemple, l’any passat vam fer cançons sobre llibertat i pau. Gairebé tot ho cantem en català, però, també hi havia algunes cançons gòspel, africanes, cantautors anglesos. Hi havia Lluís Llach, però també Leonard Cohen o Bob Dylan. L’any anterior vam fer la temàtica de musicals i aquí hi ha molts estils diferents, de moltes procedències i de moltes èpoques. Dels cantaires, cadascú té els seus gustos. El que sí que demanen sempre és en català. Això dels idiomes, a vegades, costa.
Igual que un director d’orquestra posa la seva personalitat a l’hora de dirigir una orquestra, passa el mateix amb una coral?
Sí, i tant. Una coral o una orquestra és un equip, tothom suma. Però sí que és cert que hi ha el director, que en realitat és qui mana i qui decideix. Si una cançó es farà més ràpida o més lenta, per exemple.
Ets titulada superior de violí. Un instrument gairebé màgic, que sap arribar molt a dins de cadascú, té una càrrega sentimental molt gran. Per què, aquest instrument, i no un altre?
De fet, jo quan era petita volia tocar l’arpa, però com que a Igualada no es podia estudiar aquest instrument, vaig fer com tothom, participes en una roda d’instruments i tries els tres que més t’han agradat. I recordo triar el violí.
I on t’agradaria arribar, amb el teu violí?
Estic contenta perquè hi ha moltes coses d’aquestes que volia fer, que les he pogut fer ja. Per exemple, tocar al Liceu, o al Palau de la Música. El que no he fet és tocar allà com a solista, però amb l’orquestra sí que ho he pogut fer.
Diuen que la música, com l’esport, ajuden moltíssim en la formació d’un mateix, a fer-te més persona. És així?
Sí, el que t’aporta a estudiar un instrument és, primer, la constància d’haver, cada dia o cada setmana, de dedicar-hi una estona a casa. Crear els hàbits i la constància de treballar aquest instrument, un treball teu que es va reforçant a mesura que passen els anys i vas superant obstacles i millorant. I després, compartir la música amb altra gent, tocar en conjunt, cantar en corals… és l’apartat més social, de contacte amb la gent.
L’instrument de la veu, que és també una manera de tocar, és el més fàcil que hi ha?
És tan fàcil com que ja et surt, però tan difícil, com que és tan personal i tan diferent de cadascú, que cadascú ha de trobar la seva manera correcta. Quan cantes massa de coll i acabes afònic… És el més fàcil perquè ho pots fer sense saber res, però també difícil si tens mals hàbits. És molt senzill de trobar la manera correcta i bona, saludable
