Sóc dels que quan sento a parlar de polítiques de natalitat arrufo el nas. La creació de vida era abans un fenomen regulat pels instints animals lligats a la natura i els seus cicles mil·lenaris. Per diverses raons, entre elles el lliure albir i la facultat de previsió humana de cara al futur, les comunitats humanes planifiquem la natalitat. Aquest caramel tan deliciós ha estat utilitzat pels estats, el Leviathan monstruós que el filòsof Hobbes animava als reis absoluts a construir en ple segle XVII, per tal de controlar la població, afavorir determinats grups ètnics en favor d’altres, etc. Controlar les dones és més del 50% per cent de la població, perquè són elles qui eduquen els infants. I això ja fa més del 50%. Un dels avantatges de la filosofia és que permet veure algunes de les estructures invisibles i falses sobre les quals se sustenta el poder, la tramoia que fa servir el director per dirigir el teatre mentre el públic aplaudeix. Per aquesta raó les cultures patriarcals de base monoteista, algunes amb reputats científics, acadèmics, filòsofs i literats, etc. han fet tots els esforços per evitar que les dones s’il·lustressin. Els anava en joc tota l’estructura social, com podem veure i viure actualment. O simplement no volien fregar plats.
Des de fa cent anys, amb la possibilitat tècnica d’avortar sense el risc que es corria a l’antiguitat i l’ascens de la dona com a actor social, que el dret a l’avortament està al centre de l’huracà de disputes ideològiques i polítiques. Davant l’emergència demogràfica dels països del Tercer Món els sectors conservadors veuen imparable el declivi d’Occident davant l’allau migratori. Per altra banda els valors hedonistes i la “dictadura” de la raó porten a plantejar una maternitat escollida i planificada que sovint va en contra de la vida. Ja ho deia Erasme de Rotterdam a l’Elogi de la follia tot això.
Crec que ningú està a favor de l’avortament com a concepte. No cal ser un defensor de la vida, una vida que fora de l’úter val més que a dintre per segons qui, per trobar problemes ètics en el fet d’avortar. Però és una realitat humana. Per moltes raons, ja siguin econòmiques, emocionals, socials, és una contingència complicada d’assimilar en la vida d’una persona. És tasca dels psicòlegs i/o terapeutes cosir i filar aquest episodi en el relat vital per tal que no resti amagat com un drap brut, cosa que tendeix a ser contraproduent, i que tampoc quedi com un esdeveniment neutre sense importància, com si hagués estat un episodi banal. Avortar no és una bicoca. I els homes que parlem, filosofem, o en el pitjor cas en fan bromes alegrement, d’aquestes coses no tenim ni idea de com se sent una dona que passa per això. L’empatia no és possible del tot, perquè mai ens podem posar, per molt que vulguem, a la pell de l’altre; però si que podem estar a costat de l’altre i acompanyar-lo, d’aquí una possible accepció de la paraula compassió, és a dir acompanyar en la passió, en el dolor vital. Els senadors argentins sembla que no tenen ni mica de compassió amb el drama de milers de compatriotes seves, moltes de classe social humil, ja que a l’Argentina hi ha un avortament cada minut i mig. Deuen anar sobrats de pietat.
Bernat Roca | @crossroads1815
Mestre de Filosofia i Història
