A propòsit del reconeixement de la tècnica de la pedra seca com a Patrimoni Cultural Immaterial per part de la UNESCO; des de fa uns anys, l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional, juntament amb el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, van promoure de fer pública -i alhora itinerant- una mostra gràfica i exhaustivament documentada sobre aquest gairebé desconegut capítol de la nostra arquitectura popular, atesa la inequívoca vàlua històrica del que és una singular tècnica constructiva. I és en aquest sentit i per a aquesta avinentesa que, aquesta cita ens està convocant a Igualada, aquests dies, en la línia de descobrir-nos els testimonials i magnífics exemples d’aquesta arquitectura per arreu de la nostra comarca.
Inaugurada el passat 21 d’abril, a les dependències de la Biblioteca Central, l’exposició presentada per Montse Lobato, directora de la Biblioteca, i comissariada per Dolors García, presidenta de l’Institut d’Estudis Penedesencs (IEP); la mostra evidencia la completíssima recerca duta a terme per l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional (APSAT), en un acte en què de retruc es convoquen diverses activitats complementàries conduïdes per experts en la matèria, i que compten també amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Penedesencs (IEP).
Vint plafons -d’una gran vistositat i oportunament documentats- d’aquesta exposició parlen de la prodigiosa tècnica constructiva d’aquestes populars barraques de pedra seca, especialment centrades a la comarca de l’Anoia, així com de la seva localització i de les seves principals funcions. Tot plegat es presenta un completíssim recorregut pel passat agrícola, ramader i industrial de la ciutat i la seva comarca bo i enumerant nombroses situacions de la pròpia supervivència quotidiana així com de l’activitat econòmica dels nostres avantpassats.
Considerant tots els vestigis estudiats i exposats, se’n dedueix que un nombre important de barraques encara es conserven prou bé malgrat el pas dels anys i les inclemències del temps, pel fet d’estar emplaçades en plena natura; d’altres es mantenen dempeus en alguns terrenys perifèrics d’algunes poblacions i ciutats, participant segurament del transitar per les diferents àrees d’influència econòmica que comunicaven històricament diferents camins i poblacions.
Un seguit de dades concloents situen, a mitjan segle XlX, a la vinya com a una de les ocupacions d’una quarta part del territori, tot un exemple de la vasta producció vinícola fins als dies de la fil·loxera. Aquesta exitosa productivitat agrària, al costat del conreu de l’olivera, que de fet ja venia de lluny, va deixar una sòlida petjada encara ben observable als nostres dies, amb un insòlit nombre de construccions antiquíssimes de barraques de pedra seca, consolidant una longeva tradició a Casa Nostra. En suma, tot aquest testimoniatge contribueix a potenciar, gràcies a certificats estudis la recuperació, de vells oficis manuals de treball agrícola, ramader o forestal, localitzats a l’entorn de camins empedrats, tines i pous, entre d’altres, erigits de manera enginyosa per tot el territori; tresors d’enginyeria anteriors al nostre passat preindustrial.
Al capdavall doncs, en paraules dels estudiosos de l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional: “La pedra seca revela l’autenticitat del territori, embelleix l’entorn natural davant de l’afany constructiu depredador de l’espai natural i dona sentit a les activitats destinades a cohesionar-lo, tant des del vessant cultural com econòmic i mediambiental. És la sàvia constatació que, talment com en qualsevol construcció, tota pedra fa paret”.
