La simbologia d’Espanya des de sempre, mostra molta similitud amb els símbols feixistes. José Antonio Primo de Ribera va fundar la Falange Española agafant de model el partit feixista italià i un dels símbols de la Guardia Civil -el feix de llances- és també un símbol del partit fundat per Mussolini. El relat de la simbologia nazi/feixista compartit amb l’Espanya rància és llarg, i de tots conegut i no em cal seguir amb la referència. Sobretot perquè vull parlar del que no són els símbols però formen part de l’ànima espanyola més repressora.
Durant la dictadura -1936/1975- el règim va fer lleis repressives -algunes encara vigents al Código Penal- contra tot el que pogués qüestionar l’autoritat del dictador. Per dissimular es va dir que eren lleis “para preservar la Sagrada Unidad de la Patria” i es varen aplicar a sindicalistes, activistes i militants de formacions polítiques il·legals en aquell moment.
A Catalunya i Euskadi vàrem patir més intensament la repressió franquista i l’adjectiu de rojo separatista s’aplicava a tothom qui tingués qualsevol opinió contrària al règim. La llista de rojos i separatistes que varen morir a les presons, per “disparos al aire” de la policia contra manifestants i vaguistes és llarga, molt llarga.
Els anys següents a la mort de Franco, les lleis varen canviar… però les estructures militars, estatals, judicials seguiren en les mateixes mans i ara, cinquanta anys després de la mal anomenada “transición”, han tornat al mateix lloc. Ara també es reprimeixen als rojos separatistas. Més als separatistes que als rojos, tot s’ha de dir.
Però a diferència del que passava durant la dictadura que tots teníem clar qui era el nostre enemic de classe i de nació, ara l’estat empresona o envia a l’exili els independentistes catalans, mentre l’esquerra espanyola calla o fins i tot aplaudeix, sense adonar-se que castigats i desmobilitzats els “separatistas catalanes” la fúria repressora, tot i que atenuada, es dirigeix a l’amalgama de “podemites”, comunistes i comuns, que a poc a poc veuen com la repressió els arriba també a ells… tot i tenir nominalment alguns càrrecs de responsabilitat a les estructures del “Gobierno de España”.
A la pel·lícula Cinema Paradiso, el vell maquinista li diu al jove ajudant que si marxés durant un o dos anys de la ciutat, quan tornés ho trobaria tot canviat, però que si tornés al cap de deu anys, ho trobaria tot igual, perquè el que és l’ànima d’un poble, sempre torna.
Avui, quan veig als Comuns demanar la lapidació de Laura Borràs, tot i que no hi ha sentència, constato que a Espanya, rojos, blaus, esquerrans, dretans i/o feixistes, fan causa comú contra els drets nacionals de Catalunya.
Si un dia els catalans ens donéssim per vençuts i deixéssim de reivindicar la república catalana, a les esquerres espanyoles els caurien “hostias como panes” que diuen per aquells verals.
