15.6 C
Igualada
Dijous, setembre 29, 2022

Resiliència

En diuen resiliència a la capacitat dels éssers vius d’enfrontar-se a adversitats, a aquells imprevistos o interferències vitals que fora del que és previsible per lleide vida ens duen al límit del dolor emocional i tensen la sort de viure al límit: una tragèdia familiar, un trauma personal, una adversitat professional. Sortir-se’n és clau per continuar vivint i treballant. La manera de fer-ho rau en un mateix tant si s’està sol, molt més dur, com si es fa acompanyat, ajudat per la comprensió i el sentiment d’aquelles persones fidels i properes, sovint però per massa proximitat també commocionades pel mateix fet o esdeveniment. Al llarg dels anys aquestes patacades o et fan fort o, si pansit i ensopit, ets home mort. Malauradament les situacions anòmales i de pertorbació sempre es podran anar repetint i mai s’està prou preparat per entomar-les. Viure amb por pensant en el pitjor tampoc no ajuda a tirar endavant. D’aquí que en general siguem adaptatius i sobrevivim a tot estrall. Una resignació, desencant o desil·lusió que no vol dir oblidar-se del que ha passat, del que t’ha tocat, del que t’han fet. La facultat de recordar la desgràcia o la malifeta no se’ns esborrarà mai de la memòria. Fer el cor fort, superar-ho, no serà ni fàcil ni senzill. Ho farem millor desperts i fora del llit. Ajuda llevar-nos d’hora i cercar aquelles activitats de distracció, entreteniment o passió que ens omplin. Adaptant-nos als fets i a la realitat, acabarem sobrevivint.

Dolguts, molestos, enfurismats, irritats, caldejats, empipats, enutjats, però res, res no ens farà canviar, no deixarem de ser qui som, amb personalitat i caràcter, honestos i amables, solidaris i professionals, servicials i resolutius i un cop estabilitzades les emocions, serem escandalosament crítics i si cal fent aflorar els colors de la vergonya a aquells també, per sort, mortals i mers «arnaqueurs» que creient-se més vius i astuts que les guilles, ens voldrien servils muts desapareguts i enterrats. Recentment he patit una d’aquelles adversitats que a més a més s’agreuja per raó de la meva edat: el trencament inesperat i unilateral de la relació laboral que m’unia amb la mercantil que m’ha ocupat els darrers 32 anys. Un fet difícil de pair sense un estomacal que no et faci forat; em valdran, però, les Aromes de Montserrat.

No cal dir que del meu treball sempre n’han depès a casa, plat, cobert i samarra. Dissortadament un relleu generacional amb un fort canvi de vent, polític i directiu, m’ha deixat sense encaix en el projecte absorbent i expansiu d’un grup empresarial de qui penja la Societat on prestava servei. Sabem que treballem amb l’esperança d’una jubilació prè- via a la defunció corporal no pas preveient que serem amortitzats en vida. Fent repàs del passat i del perquè visc a l’Anoia, recordo que a finals del 84 la meva contractació va dur implícit un imperatiu: fixar la residència a la Pobla de Claramunt. Certament anar a viure amb la meva parella en un entorn molt distint al nostre original, costaners i de capital, ens feia esdevenir inconscientment neorurals, una tendència que tot just començava aleshores a donar-se a Catalunya.

En perspectiva un canvi de domicili resultat i cultament enriquidor des d’un punt de vista intel·lectual, més justet però pel que fa a la pèrdua de serveis i mobilitat. Aleshores ho vam acceptar com a curiositat i novetat, això sí, amb dret a rondinar i opinar. A nivell professional la part positiva de tot plegat és haver tingut l’oportunitat d’aportar les meves aptituds i habilitats en una gran empresa del país quin règim de producció en continu, reconec, solia provocar-me tensió i emoció a parts iguals. Allà vaig tenir l’oportunitat de créixer creativament i gaudint de la confiança respecte consideració i atenció de directius d’alt nivell i competència professional; assistits sempre d’assessors de primeríssima qualitat, implementant, adaptant i adequant-nos a tota mena de canvis. També és d’agrair la paciència dels companys de viatge, soferts i tolerants amb els meus defectes i els pocs afectes que sovint mostrava amb la meva mal entesa serietat, persones que no em deixen pas indiferent, ans el contrari. El vent de ponent, provinent de Cinca enllà, avui m’ha escombrat, però somrient refaré camí, pas a pas, lletra a lletra, cançó a cançó. Com diuen els Manel, amb il·lusió i no resignació: «ens en sortim». Resiliència és resistència..

 

Manel Ramoneda

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

Igualada homenatja la vintena de docents que aquest any es jubilen

El passat dijous dia 22 una nombrosa representació de la comunitat educativa igualadina va donar oficialment el tret de sortida al curs escolar 2022-2023...

Golejada d’escàndol en el primer partit de la temporada a casa

CF IGUALADA 8 CF PARDINYES 0 El CF Igualada femení jugava el primer partit a casa de la temporada. I ho feia amb ganes d'aixecar-se, després...

Poble Actiu reclama que l’alcalde i regidors assumeixin el cost del viatge al Vaticà

La visita de l’alcalde Marc Castells, diversos regidors, un càrrec tècnic de l’Ajuntament d’Igualada i dos mossens a Roma ha destapat la polèmica pel...

El cost de la visita al Papa Francesc va ser de 2.686 euros

La visita de l'alcalde d'Igualada, Marc Castells, i diversos regidors, al Papa Francesc de la setmana passada, va aixecar força polseguera. Els grups de...

Els vots de l’oposició tomben la creació d’un Pump Track a la Pobla

La Pobla de Claramunt no disposarà de moment d’un Pump Track, un circuit de dimensions reduïdes destinat principalment a l’ús de bicicletes de cros i...
Compartir