El terme municipal de la Llacuna és el segon més gran de la comarca de l’Anoia amb 52,49km2 i un dels situats a més alçada. El cens de la Llacuna indica 903 habitants (any 2020). El territori és muntanyós i hi abunden les coves, com les de les Rondes (de 600 m), de Valldecerves (amb troballes prehistòriques), dels Evangelistes, de les Clotes, de Perdigones, de la Rosella i del Teix. També hi ha avencs notables com el d’Ancosa (31 m) i de Viumala (39 m) i són molt pintoresques la roca de la Crida i la roca i cova del Frare (on s’ha localitzat també un important jaciment arqueològic). Hi ha més d’una trentena de fonts, algunes entre els 700 i els 900 m d’altitud, com la Font Cuitora i la del Puig Castellar.
El naixement de la Llacuna com a nucli de població va lligat al que fou el priorat benedictí de Santa Maria que s’hi establí l’any 1060 i al seu redós van anar creixent edificacions que pels voltants del segle XIV havien configurat el que avui coneixem com a nucli antic, l’estructura del qual ha variat molt poc fins als nostres dies. Aquest nucli antic era totalment emmurallat amb quatre portals d’accés: Badorch o de la Banya; Font o dels Massips; d’en Garreta o dels Bens i el del Gavatx o del Vall. Al segle XV es formà la plaça Major, porxada, que aixoplugava el mercat, i que és actualment un dels indrets més característics de la població. Se sap que en els segles XIII i XIV hi havia una comunitat jueva situada en el carrer del Granell, que disposava d’una sinagoga i fora vila, d’uns banys.
La seva proximitat a l’Alt Penedès, ha fet augmentar considerablement la producció de vinya, que ha anat suplantant en molts indrets la producció cerealista. L’olivar i els ametllers també ocupen unes bones parcel·les de terreny. Les activitats dels paraires es transformaren en filatures i teixits de cotó al segle XIX i, posteriorment, en gèneres de punt. Hi ha certa activitat productiva en el sector alimentari. El clima temperat afavoreix l’afluència d’estiuejants, fet que ha comportat la construcció d’un bon nombre d’habitatges de segona residència.
Església de Sant Pere de Màger
Església de planta de creu llatina, una nau i absis poligonal, espadanya i sostre a doble vessant amb cobertura de teules corbes. Té elements de diverses èpoques: façana de finals del romànic, part de la nau amb arcs de nervadures pertanyents al gòtic de segles XIII-XIV, i reformes estructurals del segle XVII. Presenta una capella lateral dedicada a l’advocació del Sant Crist, construïda l’any 1583 i que havia tingut una decoració barroca de la qual avui no en queda cap rastre.
L’interior de l’església presenta una nau amb arcades apuntades i volta de canó. Els arrencaments de les arcades presenten petits capitells. A la part enfront l’entrada es conserven restes de pintura de tonalitat vermella mentre que la volta és actualment de color blau. El paviment és de rajoles i l’altar d’una sola peça monolítica. La pila baptismal, romànica, està aixecada del nivell general del terra. Es una pica feta d’un sol bloc de pedra, de l’època romànica i del tipus anomenat d’immersió. Té una estructura troncocònica en la part superior i quadrada en la inferior. Conserva la decoració policromada.
La primera data documental que es té de l’església és del 1160, tot i que es pot creure que la seva construcció anés lligada al castell, que se situa pels voltants del segle X.
Emplaçament: Serralada de la Llacuna (dins del recinte del castell de Vilademàger).
Castell de Villademàger
El castell es troba a la serra d’Ancosa a 712m d’altitud, des d’on domina tota la vall de la Llacuna. La primera notícia que es té del castell data del 987 quan formava part de la línia de defensa del Penedès juntament amb altres castells de la zona, al límit de la Marca Hispànica.
Es tracta d’un castell roquer adaptat a un entorn amb moltes sinuositats, allargat, amb penya-segats a les zones nord-oest i sud-oest i amb un muralla perimetral feta amb pedra de mides homogènies lligades amb morter en alguns casos o pedra seca en altres. Al 2017 es van realitzar les primeres excavacions arqueològiques al castell, a la zona del recinte sobirà i torre de l’homenatge que van posar a la llum les restes més antigues d’aquest conjunt.
El nucli antic i els portals
El portal de la Banya o del Badorch es troba al carrer de la Muralla, i és des d’on sortia el camí cap a Miralles i Igualada. El portal consta de tres parts: l’exterior amb un arc de mig punt adovellat, l’interior amb un arc ogival i enllaça els dos arcs una volta de creueria on queda inscrita la data de construcció (1576). Un cop travessat aquest portal i seguint pel carrer del Priorat de Santa Maria, arribarem a la plaça del Fortmicó. Aquest nom es creu que és degut a la torre de defensa que formava part del recinte murallat. A la plaça hi ha un pas que permetia sortir de la vila sense passar pels portals. La plaça del Fortmicó és una de les més antigues de la vila doncs en ella s’hi ubicava el priorat de Santa Maria, al voltant del qual va néixer la població. D’aquest priorat no en queda res tret d’un parell d’absis que hi ha a l’interior d’un taller de fusteria de la plaça.
El portal del Gavatx deu el seu nom suposadament als gascons que arribaven a la Llacuna durant el segle XVI; també rep el nom de portal del Vall pel fossat que hi havia en aquell indret. Constructivament és un arc de mig punt adovellat amb la data 1606, possiblement la de la construcció. Des d’ell entrem a la plaça Major, el conjunt més significatiu del nucli urbà de la Llacuna. Està tota porticada, excepte l’església, la rectoria i l’accés al portal del Garreta. Els arcs de la plaça no tenen tots les mateixes característiques sinó que estan resolts de forma diversa, segons les necessitats.
A la plaça hi trobem l’església de la Immaculada Concepció, construïda sobre el que fou l’hospital i la capella de Nostra Sra. de Natzaret que s’havia fundat al segle XIV. L’església parroquial sembla que es començà a construir l’any 1620. Té una sola nau amb tres altars laterals, cor, capella del Santíssim i pica baptismal d’immersió. Pertany a l’estil renaixentista català amb barreja d’elements classicistes i gòtics. Sortim de la plaça pel portal d’en Garreta. Com els altres dos, el portal exteriorment està format per un arc de mig punt adovellat, a la dovella central hi ha l’escut dels Cervelló, senyors d’aquestes terres. Interiorment hi trobem un arc apuntat. Sembla que el portal està documentat ja l’any 1471 i també era conegut com el portal dels Bens.
El Fortí de Castellar
Aquest assentament fortificat, de poc més de 3.000 m², està situat en una petita elevació de la Serra d’Ancosa, a més de 904 m sobre el nivell del mar. Gràcies a les intervencions arqueològiques, fins ara, s’ha pogut datar aquest assentament a l’ibèric final, entre els segles III i I aC i s’ha descobert més de 12 recintes, part del mur de tanca perimetral i una entrada complexa.
El paper d’aquest assentament es defineix com un petit assentament fortificat amb una clara posició de domini estratègic i control visual del territori que l’envolta; principalment està controlant la plana penedesenca, creuada pel Foix i per l’antiga Via Heraclea o Augusta. Cronològicament s’emmarca en la fi del sistema ibèric lligat a la incorporació d’aquest territori al domini romà després de la segona guerra púnica.
El jaciment va ser descobert als anys setanta per gent local, però no va ser fins al 1979 que la Dra. Núria Rafel hi va fer una excavació arqueològica per confirmar que es tractava d’un assentament ibèric. Després de més de trenta anys d’abandó, el 2012 es va iniciar un projecte de recerca i posada en valor de les restes. Des del 2014 s’hi estan realitzant campanyes arqueològiques dins el marc d’un projecte de la Universitat de Barcelona.
Emplaçament: Prop Km 25 carretera La Llacuna-Pontons.
FONTS: Patrimoni Cultural DIBA; “Esglésies Romàniques de l’Anoia” (Josep-Vicenç Mestre Casanova/La Veu); “Rutes per l’Anoia, història i art” (Pau Llacuna i Teresa Mascó /La Veu); Enciclopèdia Catalana; Ajuntament de la Llacuna.
