Fa pocs dies, l’IPCC (panel internacional que reuneix milers de científics que estudien el canvi climàtic) explicava els desastres provocats per l’escalfament global, apuntava que l’Acord de Paris del 2014 era insuficient i proposava normes per mitigar la greu situació a la que ens enfrontem. Recomanava canvis estructurals profunds, emprendre iniciatives radicals en les formes de vida i els patrons de consum perquè, de no fer-los, l’escalfament global faria que en molts indrets del planeta no s’hi podés viure.
I davant d’això alguns han proposat renunciar al creixement econòmic. Ho veuen com una solució, ja que així segur que es frenaria en sec la generació d’emissions. Creuen que no es viuria pitjor i que el món es reequilibraria en una dimensió de mida més humana, allunyada de l’egoisme dels qui sempre volen tenir més. Però aquesta filosofia, potser vàlida a llarg termini, comporta una transició plena de riscos, ja que la menor generació de riquesa agreujaria els desequilibris del creixement demogràfic i els col·lectius més desfavorits quedarien en una situació insuportable, que segurament portaria a confrontacions violentes.
Altres ni volen veure, ni plantegen, ni comenten el problema. Fan com si no existís i parlen de la recuperació econòmica després de la pandèmia, com si la normalitat fos el que teníem abans del 2019. Així els Fons Next Generation que Europa promou arriben envoltats amb un secretisme, que no augura res de bo.
Si el “decreixement” i el “desarrollisme” no són el camí, sinó una alternativa política, s’haurien de trobar altres formes d’avançar vers el gran objectiu que és tenir una societat més sostenible. I s’hi podria arribar podent seleccionar aquell creixement econòmic, que és sostenible i ecològicament neutre, evitant l’economia extractiva i invasiu que avui impera. Això comporta haver de seleccionar nous espais d’actuació i limitar-ne d’altres, cosa que provocarà grans protestes dels perjudicats però, com sempre, hi haurà qui s’enriquirà i s’empobrirà en la nova situació. Si volem ser conseqüents, les iniciatives han de sortir de la ciutadania i els governs haurien de posar les condicions de convivència. Ni es pot caure en mans de l’estat planificador i ineficient, ni deixar la direcció econòmica en mans dels grans grups, que cerquen només el seu benefici.
No ens enganyem. El condicionant més gran que tenim avui és la superpoblació. Per això s’han d’incentivar aquelles activitats que siguin respectuoses amb el medi ambient, que afavoreixin un repartiment més equitatiu de la riquesa i que portin a la plena ocupació. Tenim un problema seriós amb un debat insuficient. I les solucions no es poden deixar en mans dels qui han afavorit una globalització i desregulació a la mida dels poderosos i que, adduint falsos pretextos econòmics, ni saben, ni volen, ocupar-se de l’estat dels boscos i mars, de la pèrdua d’oficis, de les petites empreses, del comerç de proximitat, de la desertitzant de pobles, de les migracions entre països i que veuen la forma de perpetuar-se en el poder, en les confrontacions que hi haurà per sobreviure en aquest futur que s’acosta.
