Fer-se vell, que és un procés lent, una mica cada dia, es pot assumir perfectament. Hi ha persones però que quan compleixen aniversaris que comporten canvi numeral: 40, 50, 60…. poden passar petites, o grans, crisis que són passatgeres. En el meu cas, m’agrada complir anys. I, si amb l’edat hagués adquirit una mica més de saviesa, potser seria encara més feliç. Les anomenades crisis dels 40, dels 50, dels 60…. no m’han afectat gens ni mica.
Fa uns mesos, en complir els 70 tampoc vaig experimentar cap mena de buit existencial, ni crisis, ni res que se li assemblés, tot i que posar un 7 al davant, reconec que em fa una mica de respecte.
És hores d’ara, i per culpa d’un seguit d’aprofitats, que començo a patir la crisi dels 70. Tot va començar als pocs dies del meu aniversari. Vaig començar a rebre trucades de pretesos instituts de salut i benestar que volien venir a casa a “fer-li una revisió dels seus sistemes de descans”(sic). “Quins sistemes de descans?” pregunto. “El llit” em responen. Per no avorrir amb una conversa inacabable, es tractava de vendre’m un matalàs d’escuma de 3 centímetres de gruix amb vuit petits discs de coure “per a eliminar l’electricitat estàtica i fer que vostè descansi i no tingui cap dolor en llevar-se”. La collonada de “l’invent” té un cost de 2.800 euros “que li podem finançar fins a 24 mesos”. Una punyetera estafa. Aquests truquen cada mes.
Després hi ha els que cada sis mesos et truquen o t’omplen la bústia de propostes de compra d’aparells per a la sordesa “que els hi deixem provar gratuïtament durant trenta dies”. Els més perillosos però són els falsos revisors del gas que periòdicament et truquen a la porta en hores que la gent treballa i, per tant, els que som a casa ja estem jubilats…. és a dir: som vells o ens hi prenen. Si els deixes entrar, donen una mirada al tub del butà, potser fins i tot en posen un de nou d’un metre escàs i pretenen cobrar-te 180 euros “por el tubo, la revisión de la instalación y el certificado obligatorio con 5 años de validez”.
No em sap greu complir anys. El que em fastigueja és que a partir dels setanta els malfactors et consideren una víctima fàcil. Jo em defenso força bé -els amenaço en demandar-los per assetjament- però hi ha persones que, pel seu estat, són víctimes d’aquestes petites estafes que a l’administració no els preocupa ni poc ni molt.
Un altre dia podem parlar dels bancs i caixes que s’abraonen damunt dels estalvis dels avis mentre mantenen tancades les oficines i només les obren als que han obtingut cita prèvia… per internet. País de lladres i abusadors.
