Nou curs, realitat vella

0
91

Com cada any el curs polític a Catalunya comença amb l’Onze de Setembre. Hi ha anys que l’inici és tranquil, a l’espera del debat de política general al Parlament de Catalunya, on tothom, més o menys, sap què dirà el President de la Generalitat i sabem què s’espera dels grups de l’oposició. En canvi hi ha anys on el curs comença molt accelerat i imprevisible, però mai havia estat com aquest.

Aquest curs ha començat molt més dur i imprevisible que els altres. Primer l’Onze de Setembre on els milers i milers de catalans que sortirem a manifestar-nos a Barcelona, vàrem donar un toc d’atenció als partits exigint-los unitat d’acció, moviments cap a la independència -hi ha una majoria parlamentària que ho permet- i en un primer moment les direccions dels partits independentistes es varen donar per al·ludits. Va ser un miratge que no va durar ni una setmana.

La següent sacsejada popular es va viure l’1 d’Octubre amb manifestacions de record del Referèndum en pràcticament totes les comarques de Catalunya i amb un acte central a l’Arc del Triomf -del qual ja en vaig parlar la setmana passada- i on més d’un miler de persones, acabat l’acte institucional, varen fer un seriós advertiment als tres partits teòricament independentistes, fent una marxa de torxes fins a la porta del Parlament, en protesta per la manca d’unitat.

I en aquestes arriba el debat de política general on davant d’una inconsistent oposició unionista (Vox, PP, C’s, Comuns i PSC), els dos partits que formaven el govern decideixen en públic i en directe, de tirar-se els plats pel cap i acaben trencant el govern.
Dels 74 diputats que votaren president a Pere Aragonés, ara només 33 li donen suport i aquell 52% de vots independentistes que podien augurar passos decidits cap a la independència, han quedat reduïts a una xifra que soc incapaç de calcular perquè, en aquest penós trànsit des de l’esperança al frau, no sé quants votants encara donen suport a les respectives formacions.

Que els partits unionistes no hagin estat capaços d’oferir res tangible als catalans no em consola, car no n’espero res de bo d’ells. Em dol que les misèries dels interessos electorals dels partits estiguin defraudant tantes esperances. No és pas la primera vegada que ens passa, ja fa cinc anys que dura aquest despropòsit, però que en cinc anys de repressió, de renúncies, de condemnes, d’exili i de maltractament fiscal a Catalunya, que els dirigents polítics catalans no sàpiguen trobar una mínima col·laboració en favor de Catalunya, em fa pensar que fins que no extirpem el càncer institucional que està corcant les institucions catalanes, aquest poble no trobarà el camí de la llibertat. Un camí que fa cinc anys, els ciutadans, sense la direcció dels partits, ja vàrem trobar.

Hem entrat en un nou curs, però amb la mateixa vella realitat de sempre.

Compartir