A la pel·lícula Cinema Paradiso l’home gran li diu al jove: si marxes del poble i tornes al cap d’un any, veuràs coses canviades. Però si no hi tornes fins al cap de deu anys, ho trobaràs tot igual.
Ho he recordat veient fotografies -i passejant-m’hi pel costat- de l’estat en què es troben molts dels monuments que Igualada ha aixecat en memòria dels seus fills predilectes… o això ens deien. He recordat un escrit que vaig publicar al final del mandat de Jordi Aymamí i Roca que començava tal com he titulat la present columna.
Si aleshores lamentava el pèssim estat de manteniment de monuments com el del Mestre Just al Carrer d’Òdena o el de la Creu Roja al Passeig, entre altres, avui, passats dotze anys i escaig del final del mandat d’Aymamí, els monuments igualadins continuen presentant el mateix nivell de degradació i manca de manteniment.
Als alcaldes els agrada molt inaugurar monuments, places, edificis o carrers, però sovint, massa sovint, passats els fastos de la inauguració es descuiden de la neteja i el manteniment de l’obra feta. Tant li fa que el monument en qüestió estigui situat al bell mig de la ciutat com si es troba en un dels seus extrems més solitaris: sempre acaba agredit per un esprai de pintura o és utilitzat pels veïns per deixar-hi les bosses de brossa o, darrerament s’utilitzen per a lligar les taules i cadires de les terrasses dels bars propers.
La vida dels artistes és, pel que fa al benestar diari, tirant a magre. L’artista necessita crear la seva obra i que aquesta, si ho mereix, rebi el reconeixement de la societat. Les ciutats que posen escultures en jardins per recordar els seus artistes, investigadors, homes de lletres, músics, actors… a banda d’homenatjar-los, també volen fer la ciutat més agradable i vistosa.
Qui no s’ha extasiat a Barcelona amb les escultures de Plensa? Quin capelladí no ha presumit de la Bassa? Quin igualadí no està orgullós, per exemple, de l’arquitectura de l’Asil del Sant Crist? Qui pot no sentir-se orgullós de ser de la mateixa ciutat on va néixer Jordi Savall?
És molt bo que les ciutats s’abelleixin amb estàtues i monuments dedicats als seus millors personatges, però cal que hi hagi l’esforç suficient per mantenir la dignitat de places i monuments que no han de rendir culte a l’alcalde que els va aixecar sinó a la memòria de qui els ha inspirat. Flac favor li fem a l’homenatjat si la “pedreta i l’arbret” que el recorden estan bruts i deixats.
Quan això passa, no és que l’homenatge no tingui sentit ni sigui merescut, sinó que la ciutat no està endreçada, ni tampoc ben governada.
