S’han tornat a disparar els casos de covid i l’Organització Mundial de la Salut posa a Europa com l’epicentre de la pandèmia al món. A casa nostra, malgrat els alts índexs de vacunació, tornem a estar a la primera fila. El risc de rebrot s’ha multiplicat per sis i el de transmissió és més del doble del que seria acceptable. Però sembla que l’increment del nombre de contagis no col·lapsarà els nostres hospitals, que treballen ara amb més mitjans i, sobretot, amb una gran experiència acumulada.
S’enterboleixen les il·lusions posades en tornar a una vida normal. A més de la pandèmia hi ha la consciencia que la humanitat s’enfronta a un nou risc, que exigeix mesures urgents per alentir el canvi climàtic. També la sostenibilitat d’avui qüestiona productes i processos, com poden ser la carn, la llana i el cotó, que han passat de ser nutrients i fibres saludables a ser demonitzades pel consum d’aigua i la pol·lució que genera la seva producció.
Mentalitzats que les energies havien de ser netes, molts es bolcaren a l’electricitat i ara veuen que, per generar-la es continuen utilitzant les fòssils i d’altres gens ecològiques, mentre que la factura al consumidor ha sofert un esgarrifós i injustificat increment. I no parlem dels riscos de desabastiment de tota mena, que poden afectar des del gas i matèries primeres per a la indústria, a molts productes corrents i de primera necessitat, fins i tot alimentaris.
La ciutadania està desconcertada perquè tot aquest devessall de fets alarmants ha aparegut de cop, com si ahir no hi fossin o estaven controlats. Alguns sospiten que hi ha interès en esbombar-los per justificar els sacrificis i renúncies per viure en aquest món, on cada dia hi ha més gent, els recursos són limitats i on els increments de preus i d’impostos es generalitzen.
Hi ha temes en què el ciutadà pot fer-hi poc, perquè les decisions que afecten al conjunt de la societat es prenen en instàncies llunyanes, a vegades gens transparents i cal adaptar-s’hi. Però en altres, els individus continuen tenint plena autonomia i gaudeixen de la llibertat per continuar gestionant el seu destí. Perquè per molt fosc que es posi el dia, cada matí surt el sol, encara que a vegades no es vegi. Mai se sap què depararà la jornada i tots hem de seguir llevant-nos amb ganes de fer-hi front.
