Aquesta setmana publiquem un resum de l’evolució de l’Impost de Béns Immobles (IBI) en els darrers anys, des de just abans de l’aparició de la crisi de la bombolla immobiliària, fins a la prepandèmia i l’actualitat. Just ara que l’IBI ha fet baixar els nostres comptes corrents de manera considerable, podem apreciar que, almenys des de 2019, no s’aprecia cap increment destacable en cap dels municipis de la comarca. Bona notícia, si bé és cert que, com totes les coses, s’obre la porta a debatre si les xifres que provenen dels valors cadastrals de les nostres finques són o no encertades, i la quota que n’apliquen alguns ajuntaments.
Els consistoris -especialment els dels pobles petits- tenen en l’IBI la seva principal font d’ingressos, i no és d’estranyar que els alcaldes es mostrin recelosos a baixar-lo, perquè influeixen no només en el pagament del personal, en molts casos amb plantilles inflades, sinó també per al finançament de les partides finalistes i dels projectes en marxa.
A banda del sòl residencial, l’IBI en general, que també s’aplica en finques urbanes al sòl industrial o comercial, serveix també com a termòmetre per conèixer quin és l’estat del nostre territori. S’aprecia, com, proporcionalment, alguns municipis com Masquefa o la Pobla de Claramunt -Igualada, també- aguanten avui el pes econòmic industrial d’aquesta comarca, la qual cosa fa augmentar el valor mitjà dels rebuts. La resta de municipis, salvant algun cas puntual, és a molta distància.
Aquest és un nou exemple -i una raó més- que demostra febleses a l’Anoia en l’àmbit de reindustrialització. Més enllà del debat dels models i de les formes, és una evidència que no anem bé. Només cal veure les diferències clarament apreciables entre municipis veïns (Piera amb Masquefa, Igualada amb Montbui) per comprovar que hi ha molta feina a fer.
