Quan hom no té ganes de fer alguna cosa, acostuma a posar una excusa. L’excusa, en algunes persones és tot un art que requereix, a banda de molta inventiva, també molta memòria, per no caure en una repetició que posi en evidència que el que s’al·lega no és excusa, sinó mentida. Per no caure en aquesta “mentida en diferit” cal estar molt amatent a les excuses que posem per negar-nos al que ens demanden i no semblar insolidaris.
Hi ha persones que han fet de l’excusa, un art, un sistema per viure tranquils sense ser titllats de poc participatius en la vida social o per evitar participar en reunions familiars tedioses o poc atractives.
L’excusa, per tant, és un recurs que ens permet viure més tranquils i no estar sotmesos a tota mena de convocatòries, reunions familiars, compromisos laborals i altres propostes que diàriament ens arriben.
Això sí, l’excusa també té les seves regles. Per més bona que sigui l’excusa, no ens permetrà donar una negativa per resposta de forma continuada, sense que se’ns vegi el llautó. Repetir una vegada i una altra una excusa, per bona que sigui, revelarà la nostra manca de voluntat. Si un dia la teva excusa és la mort del pare o la mare, hauràs de recordar que ja no els pots posar mai més d’excusa… si no vols que la gent es pensi que tens dos pares o dues mares.
A banda de les excuses de caràcter personal, també hi ha les excuses de caràcter general. Darrerament no anem a manifestacions “perquè els partits polítics són una colla de mentiders”. Tot i que pugui ser cert, no podem posar als partits com l’excusa permanent, car quan veuen una manifestació de gent que podent posar una excusa, ha optat per participar de la protesta, els partits -del color que siguin- en prenen immediata nota i varien la seva política.
Una vegada li vaig dir al meu fill, quan aquest era petit, que si continuava trobant excuses per no fer les coses, sempre en trobaria de sobres i sense repetir-ne cap, però al capdavall deixaria de fer moltes de les coses que li convenia fer.
Hi ha sectors de la societat que es troben permanentment amb les excuses que sibil·linament els inculca el poder, amb l’objectiu que es quedin a casa i no surtin al carrer a reivindicar res. Els espanyols -i en el terme en aquest cas hi podem incloure els catalans- són mestres en l’art de posar excuses, sobretot des de l’esquerra.
Segurament que per posar excuses per no sortir al carrer a reclamar els nostres drets, fins avui a França tenien l’edat de jubilació en els 62 anys i nosaltres -espanyols i catalans- la tenim ja als 67…. i pujant.
Les nostres excuses són les eines del poder per a sotmetre’ns.
