Ja han passat les eleccions espanyoles. Avui, doncs, em presento a misses dites, amb els resultats electorals més que coneguts i després que tothom ha rebut i llegit una allau de valoracions polítiques interessades segons qui les fa, de fer càlculs postelectorals perquè surtin els números per a la investidura de president, etc.
No els enganyo si els dic que un servidor -a la manera com fan els economistes- m’agradaria fer-los les meves valoracions. Dic a la manera dels economistes perquè sempre l’encerten després que han passat els fets i no abans i ens expliquen com es produeixen els fenòmens econòmics i com i perquè hi hem arribat i, a més a més, ens renyen perquè no ho tornem a fer, ja saben: les crisis econòmiques, la puja de preus, desequilibris de salaris, problemes de mercats… Sí, jo també, coneixent els resultats de les eleccions del 23J, em vindria de gust fer-los les meves valoracions i atabalar-los amb la meva dissecció de suposat entès i, fins i tot, renyar-los pel comportament electoral del personal.
Però no es preocupin, només els remarco uns pocs apunts sobre com ha anat tot plegat: al Principat ha guanyat el PSOE i els partits independentistes n’han tornat a sortir escaldats i han continuat perdent vots fins al punt de quedar “reduïts” a 14 representants al Congrés (7 ERC, 7 Junts), amb la desaparició dels de la CUP. L’explicació, al meu entendre, ha estat que les eleccions s’han fet sota la pressió que ens jugàvem de ser envaïts per la ultradreta -posem-hi PP i VOX-, és a dir que ha tingut un gran pes el vot de la por (“que vénen, que vénen!”) i això ha provocat un vot útil cap als socialistes de Sánchez, amb molt vot “dual”, o sigui, vots que a les eleccions catalanes serien per a partits independentistes i que es “torna” un vot espanyol a les eleccions espanyoles; altrament, a Catalunya també ha tingut un valor substancial l’abstenció i el vot en blanc i nul de càstig als partits independentistes, un fet que estava cantat que, per cert, ha tingut gran protagonisme a la xarxa. El resum, com deia Vilaweb ( mireu la “Tertúlia proscrita” especial d’aquest dilluns) és que els resultats de Catalunya salven Espanya del feixisme, un feixisme que guanya de manera ostentosa a Espanya.
I ara què? Quan van ser les eleccions municipals em vaig “retratar” manifestant que només m’interessaven pel que podien representar des del punt de vista de l’independentisme, és a dir, que em “mouria” si servien per a avançar en clau nacional; per cert ja estan al cas que, a més del càstig electoral a partits independentistes -sobretot a ERC- vam viure la ignomínia del comportament dels partits unionistes en l’elecció de l’alcalde a Barcelona i l’entrada en escena, certament preocupant, de pactes entre el PP i VOX per copar ajuntaments i governs autonòmics a Espanya. No m’hi entretinc gaire, ja saben que aquest “fenomen” ha estat la raó esgrimida pel president Sánchez per convocar les eleccions, suposadament, per anul·lar el perill de la dreta i l’extrema dreta.
Després d’aquest diumenge electoral, el mapa d’Espanya s’ha tenyit d’un blau perillós, llevat de les demarcacions d’Euskadi i Catalunya on conviuen els colors que representen el PSOE i els partits anomenats nacionalistes; a casa nostra: ERC i Junts. Amb uns “números” que no permeten a cap dels dos partits majoritaris espanyols formar govern. De fet, ara estem instal·lats en una situació extraordinària en què els diputats independentistes tenen la clau per fer president Pedro Sànchez, una situació que caldrà esprémer a favor de l’independentisme, cosa que vol dir a favor de l’autodeterminació i l’amnistia de totes les causes pendents per raó de l’1-O
Què cal esperar? Què en vull esperar, d’aquest moment en què els nostres 14 representants poden ser decisius? Insisteixo que cal posar davant l’objectiu independentista, que ens hem de deixar de negocis autonòmics, que hem d’aprofitar la finestra d’oportunitat que se’ns obre per remoure l’espai independentista i fer, ara sí, front comú per a crear les condicions favorables per a acabar la feina de l’1-O. A hores d’ara els tres partits han fet senyals positius en aquesta direcció, caldrà, doncs, que no ens desviem i busquem els acords necessaris -ERC, Junts, CUP, ANC, Consell de la República- per forçar el futur president espanyol a negociar amb Catalunya. Per cert, una negociació que pot tenir el nostre president Puigdemont com l’element clau, una sorpresa majúscula per al president espanyol en funcions que en campanya electoral no ha parat de menystenir-lo.
