Bernat Roca
L’aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz va portar els mitjans de comunicació a recuperar els testimonis de l’Holocaust. Eren dones i homes grans, supervivents, inexplicablement supervivents, de la terrible experiència del confinament als Lager. No la van inventar els nazis la crueltat humana, prou que la veiem campar avui en dia. Suposem que l’Homo Sapiens va acorralar els Neandertals ja en la Prehistòria, i que Caïm va matar Abel i nosaltres som els fills de Caïm, els fundadors de les ciutats. L’Imperialisme europeu i la conquesta d’Amèrica del sud i del nord van ser camps de proves de conceptes racials de superioritat i confinament i esclavitud humana. Auschwitz no va ser una desviació de la història humana sinó una conseqüència lògica, no inevitable, de la mentalitat europea racista, capitalista i nacionalista. La violència educada de l’home blanc es tornava contra si mateixa, com havia previst el jueu Sigmund Freud. Adam Smith anava equivocat quan deia que l’home no és un llop per a l’home si està tip i feliç. La civilització i la barbàrie es donaven la mà com havia vist agudament Walter Benjamin. Tot era més obscur, més tètric del que imaginaven els filòsofs abans d’Auschwitz.
La paraula Auschwitz dita en veu baixa és com l’eco d’una macabra cerimònia, si la pronuncies gairebé en el silenci sembla adquirir vida pròpia. Dilluns vaig encendre una espelma vermella que va cremar tota la nit. Quan de matí vaig mirar a la terrassa la cera era allà desfeta, atrapada en el vidre que protegia la flama. La cera hi era i no hi era, com en el famós exemple de Descartes a les seves Meditacions. Auschwitz no va ser l’únic camp d’extermini. Hi va haver moltes més fàbriques de la mort, engranatges burocràtics on ningú matava ningú perquè tothom “feia la seva feina”, empreses sense empatia d’un règim totalitari d’origen confús i gairebé inexplicable. La cultura més avançada d’Europa en tots els camps, l’alemanya, va degenerar en la barbàrie civilitzada més terrible que mai s’havia vist. La guerra va devastar tot Europa, ensorrant tots els valors de l’home blanc (el patriarcat, la religió, la nació, la llibertat, la igualtat, la fraternitat…) i només un grapat d’actes de bondat van poder il·luminar una història que fins i tot estudiada acadèmicament no es fa menys inenarrable.
Educa i fes el possible per tal que Auschwitz no es repeteixi, era l’admonició de Primo Levi, un dels supervivents dels camps que va escriure literàriament la seva experiència. Levi va conjurar la seva maledicció per als qui oblidin Auschwitz i ressona encara com un tro a les escoles d’Europa. Auschwitz com a símbol d’una realitat cruel i inimaginable. Auschwitz com a lliçó de la humanitat inhumana; del crim en majúscules; de la raó pràctica industrial i economicista aplicada a la vida i la mort (el treball us farà lliures); del deure del filòsof Kant lligat a la infàmia en ser invocat per Adolf Eichmann al seu judici a Jerusalem retratat per Hannah Arendt i la seva polèmica banalitat del mal, del Superhome de Nietzsche corromput per l’ideal ari de raça superior i la seva voluntat de poder, el silenci de Heidegger… Després Stalin va crear camps en nom del Comunisme i va embrutar per sempre les idees socialistes de Marx i Engels. Sota les llambordes no hi havia arena de platja.
