La intimíssima i refinada estètica de les imatges d’Isabel Muñoz al descobert a l’edició del FineArt 2020

La vuitena edició del FineArt Igualada va comptar amb l’excepcional presència de la Isabel Muñoz i Vilallonga qui, conjuntament amb el comissari François Cheval, va inaugurar la seva exposició “L’antropologia dels sentiments”, una extraordinària mostra que forma part d’un programa d’exposicions itinerants de Promoció de l’Art, que suggereix la descoberta de les últimes realitzacions d’aquesta fotògrafa en majúscules i guardonada entre molts més premis amb el Premi Nacional de Fotografia del Ministeri de Cultura i Esport d’Espanya.

Isabel Muñoz va néixer a Barcelona el 1951. Descobrint ben aviat el món de la fotografia va poder comprar-se la seva primera càmera, una Instamatic, amb tan sols 13 anys; considerant aquest acte com a un gran regal de la vida. Resident a Madrid des de 1970, al cap d’uns anys es va lliurar plenament a la fotografia després de la seva formació a Fotocentro. Així mateix de la mà de persones significades d’aquest àmbit va professionalitzar-se com a fotògrafa amb tot tipus de treballs per als quals únicament es proposava un objectiu: trobar la bellesa en tot. Seguidament, al decurs dels anys de la “moguda madrilenya”, l’època en què va començar a trencar amb el sistema establert, va viure moments pletòrics amb els seus treballs de foto fixa per als camps del periodisme i la publicitat. I és després d’una breu estada a Nova York, al 1981, a Madrid va presentar la seva primera exposició “Tocs”, un gran èxit, al qual li va seguir tot un recorregut d’exposicions per diferents ciutats del món.

No obstant això, si alguna cosa va convidar-la a orientar-se en una altra concepció de l’art fotogràfic aquesta va ser la seva estada a París, una avinentesa a partir de la qual entre 1990 i 2007 va dedicar-se a recórrer el món per a conèixer altres expressions artístiques i culturals, gairebé convertint-se en reportera; un itinerari fotogràfic del qual en van derivar mostres com: “Shaolín”, “Cambodja Ferida”, “Capoeira”, entre d’altres.

Una mirada atenta a “L’antropologia dels sentiments”, pautada i conduïda per ella mateixa i el comissari de l’exposició, François Cheval, ha estat la invitació a descobrir l’obra d’aquesta gran fotògrafa. D’una banda, aviat descobreixes un excel·lent domini de la tècnica del revelat amb el qual ha aconseguit fer del blanc i negre, utilitzant l’antic i minuciós procés d’una solució de platí, una cosa tan viva que gairebé es pot tocar. Un mena de prodigi fotogràfic que magnífica la il·luminació, l’enquadrament i la composició. Però potser, més enllà de la tècnica, l’àmbit temàtic és el que et proposarà d’observar -en cada instantània- que darrere d’un cos hi ha un ésser humà amb la seva plena nuesa, és a dir en la seva essència. En paraules seves, i en referència al cos, “… estem més acostumats a mirar que no pas a veure”. I amb aquest propòsit, del qual n’ha fet el seu vertader dogma, les seves fotografies ens presenten un món de personatges a propòsit dels quals segueix preguntant-se per la seva història, la seva pròpia llum i la seves pròpies ombres; interrogants que no han deixat de formar part dels seus més intrínsecs principis després d’haver estat testimoni del dia a dia d’unes vides no gens afortunades. I és aquí on s’obté que Muñoz, realment, ha après a mirar amb valentia i sense prejudicis, amb tot l’amor i generositat de què és capaç. Això és, segons apunta: “Per a construir una història d’un ésser humà cal que es doni una mena de joc de seducció, en el sentit d’aconseguir una entrega mútua”.

Al dia següent d’aquesta visita a l’exposició i entrevista, Muñoz, conseqüent amb el seu tarannà despert i imparable se’n torna cap al Japó per a prosseguir amb un altre ambiciós projecte d’introspectiva fotogràfica del país del sol naixent. Però la seva obra es queda a Igualada uns quants dies.