Ara que la inflació torna a repuntar, diuen que transitòriament, alguns experts expliquen el seu paper com a dinamitzador de l’economia i com a mecanisme de regulació social a través del preu de les coses. Però també és un mecanisme de transferència de patrimoni. Quan deien que no n’hi havia, aquell pis que l’avi havia comprat per dos milions de pessetes, que eren el resultat de molts anys de treball, va passar a valdre dos-cent mil euros, probablement el mateix esforç en hores feina d’avui. Però per Hisenda s’ha generat un benefici taxable i se’l cobra, encara que aquest enriquiment realment no s’hagi produït. L’estat també s’aprofita dels que treballen, que al guanyar més diners (però no més poder adquisitiu), també se’ls hi apliquen els coeficients més alts en el IRPF. I el mateix amb l’actualització de valors per l’Impost del Patrimoni i l’IBI. I no podem oblidar que l’IVA taxa qualsevol moviment. Així aquell cafè que en un bar el dos mil costava vuitanta pessetes, avui en costa 1,35 €, que serien 225 pessetes. És a dir tres cops més de cost i també de gravàmens fiscals.
Una forma de generar inflació és eixugant el deute imprimint bitllets. El valor transaccional del diner es deriva de la confiança i s’emmotlla a la realitat de cada moment. Així, durant el període d’entreguerres, la moneda alemanya no valia res i per comprar el diari s’havia de pagar un milió de marcs. Més recentment això també s’ha patit a l’Argentina i altres països sud-americans i asiàtics. I per incrementar la velocitat inflacionària normalment es comença pujant la llum i això repercuteix en els preus finals dels productes. Els sindicats han de defensar el poder adquisitiu dels treballadors i també s’incrementa aquest components del cost. Finalment arriba a la resta, siguin materials, despeses generals o serveis que també esdevenen més cars per la mateixa regla. Així tot s’ha encarit en valor monetari, encara que intrínsecament no s’hagin produït variacions.
Defensar processos inflacionaris, justificant-los per la represa de l’activitat després de la pandèmia, no deixa de ser un subterfugi per seguir aplicant les polítiques econòmiques actuals. Hi ha atur, ocupació precària, dependència de l’Orient, canvi climàtic i molt deute. Caldria enfrontar aquests reptes immediatament, perquè cada dia de retard empitjora la situació. Molts es creuen rics, quan en realitat no deixen de ser uns benestants que viuen d’esplendors passats. Amb el pas del temps tot envelleix, tan individualment com en l’àmbit social. S’hauria de revitalitzar el sistema i no es fa. Es prefereix evitar els canvis i no encarar solucions més radicals. Creuen que políticament és més adient seguir vivint el millor que es pot, mentre es pugui. I així arriben els voltors, perquè la inflació empobreix amplis sectors socials, però sobretot els més desfavorits.
