Carla Verdés i Enrich, periodista igualadina de Catalunya Ràdio a la guerra d’Ucraïna
Fa pocs dies que ha tornat d’Ucraïna. Ha estat la segona vegada en dos mesos que ha vist de prop l’horror de la guerra, en diferents ciutats el nom de les quals ja ens és familiar: Kyiv, Lviv, Odessa, Kharkiv, Dnipro, Nikolayiv… Carla Verdés i Enrich, igualadina de 32 anys d’edat, ha estat enviada especial de Catalunya Ràdio a la zona del conflicte, i ens ha explicat un munt d’històries personals.
Tot va començar quan un equip del programa “El Matí de Catalunya Ràdio” es va desplaçar a la frontera de Polònia amb Ucraïna als inicis de març, quan acabava de declarar-se la guerra i les imatges de l’èxode d’ucraïnesos ocupaven tots els mitjans de comunicació. “Una vegada vam ser allà, vam veure que la notícia realment era dins del país, i no a la frontera. Que calia entrar a Ucraïna, com altres companys periodistes ja havien fet. La veritat és que no m’ho vaig pensar gaire, quan m’ho van proposar. Diria que més que pensar-hi, m’ho vaig trobar”, diu la Carla, que recentment va intervenir en una xerrada al Centre Cívic Nord d’Igualada amb altres informadors que han estat en terres ucraïneses, en un acte organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya.
“Quan vam entrar al país no feia ni dues setmanes que havia començat la guerra, i la gent estava perplexa. Ningú no s’esperava llevar-se un dia i saber que el seu país havia estat envaït. Ningú no s’ho imaginava, hi havia molt desconcert i preocupació. Per això qui s’ho podia permetre marxava a l’estranger, però no oblidem que la immensa majoria s’ha quedat, perquè no té recursos, o perquè no vol”, explica Carla Verdés.
“No sé què passarà, però sí que allà tothom, tothom, té molt clar que Ucraïna guanyarà la guerra”
Han anat passant les setmanes i el conflicte bèl·lic de l’est d’Europa ha passat d’omplir totes les portades a esdevenir un referent obligat per als mitjans, però ja no és el primer. Aquesta sensació també es nota a la mateixa Ucraïna. “El que sobta més és que la gent s’està acostumant a viure en guerra, i això pot ser bastant perillós. S’està normalitzant el fet de sentir les sirenes que avisen d’un atac, o bé escoltar com cauen les bombes a prop d’on ets, de veure constantment militars carregats d’armes, d’anar als refugis, de veure refugiats que arriben del Donbass, de veure cases destruïdes o de ser a casa a les 8 del vespre perquè hi ha toc de queda…. S’estan considerant coses com a normals, quan no ho haurien de ser mai. És terrible”, diu la periodista igualadina.
A l’Anoia -i a tot el país- han arribat centenars de refugiats ucraïnesos. Estan agraïts al suport que els estem donant, però allà, també. “Allà saben molt bé que la comunitat internacional està al seu costat, i era molt habitual que, quan entrevistàvem algú del carrer, ens agraïssin molt el que estàvem fent, perquè així ells sabien què estava passant al seu país”, explica, i afegeix una anècdota que es repetia en ocasions quan travessaven algun dels moltíssims “checkpoints” (punts de control) de l’exèrcit o la policia. “En demanar-nos els passaports i veure que érem d’Espanya, agraïen que el país els hagués enviat armament cap allà”.
“Has d’empatitzar molt amb la gent i respectar molt els “tempos”. A vegades se sinceraven amb tu i no volien micròfon, i en canvi hi havia una abraçada”
La resposta difícil, gairebé impossible, és quan ens preguntem quan i com s’acabarà aquesta guerra. “De fet, la guerra va començar realment el 2014, a la zona del Donbass. És cert que de mica en mica l’exèrcit rus està focalitzant el conflicte en aquella regió… Kharkiv, per exemple, fa només uns dies l’exèrcit rus la tenia encerclada, i ara en canvi els ucraïnesos han aconseguit recuperar-la i arribar fins a la mateixa frontera amb Rússia. No se què passarà, però sí que allà tothom, tothom, té molt clar que Ucraïna guanyarà la guerra”.
Carla Verdés no oblidarà mai aquestes setmanes de treball a Ucraïna. “M’ha permès conèixer com és viure i treballar en un lloc en guerra, en unes condicions molt complicades. Professionalment m’ha ensenyat a treballar en un espai difícil, això no és cobrir unes eleccions o uns Jocs Olímpics… Per exemple, tens moltes dificultats per moure’t. A nosaltres ens va costar gairebé 50 hores arribar a Kyiv, quan abans era un vol de tres hores des de Barcelona. He après també a veure que les coses no són immediates, com acostuma a passar en el nostre dia a dia, aquí. Ho he vist a l’hora d’entrevistar persones en moments molt emotius, per la pèrdua d’un familiar, o perquè havien bombardejat casa seva… Has d’empatitzar molt amb la gent i respectar molt els “tempos”. Fer d’altaveu d’aquestes persones i respectar-les. A vegades se sinceraven amb tu i no volien veure el micròfon, i en canvi hi havia una abraçada”.
