El primer dia ens van fer fora de les oficines perquè els caixers automàtics eren d’allò més pràctic: fer els ingressos, treure diners, pagar la quota de l’AMPA i fins i tot actualitzar la llibreta d’estalvis. Vam abraçar la novetat amb la iŀlusió d’una nova joguina però amb la sospita que els usuaris fèiem la feina, com fer benzina pel cotxe tu mateix.
El segon dia vaig signar els contractes de banca electrònica amb la promesa que l’ús d’internet beneficiaria finalment els usuaris. Obedients, vam aprendre a fer transferències i gestionar rebuts a la banca on-line.
El tercer dia van aplicar comissions sobre l’operativa que ens havien empès a fer nosaltres mateixos. Per comunicar-m’ho em van convidar a un cafè de capsula i de l’oficina en vaig sortir amb una batedora que no necessito però que ajuda al meu gestor a arribar als seus objectius mensuals.
El quart i cinquè dia -són dos dies perquè es va girar feina- el model de Caixes tan rellevant a Catalunya per l’obra social i promoció econòmica del territori, és liquidat amb la crisi com argument. La banca en fallida -esquitxada per les males pràctiques i en la concessió alegre de crèdit- és finalment rescatada amb la famosa frase de “todo el dinero que haga falta”.
El sisè dia i durant tota la pandèmia l’operativa bancària es produeix bàsicament per canals digitals i necessito cita prèvia per veure físicament el meu gestor. La rendibilitat de les oficines cau.
El setè dia, el flamant president d’una antiga Caixa es triplicava el sou i eren coneguts els plans de l’entitat de presentar un ERO per quasi 7 mil empleats.
No sé si el futur del negoci bancari passa per tancar oficines o col·locar batedores als clients però caldrà que estem amatents a les Fintech, els nous operadors financers i la DeFi.
