La història de la filosofia és bàsicament un llarg diàleg entre intel·lectuals de diferents temperaments. Des de la psicologia en diríem tipologies personals: introvertits, extrovertits, pragmàtics, idealistes, pessimistes, neuròtics… Però si deixem de banda els diferents caràcters dels grans autors veurem que podem simplificar-la de forma més entenedora. I també comprendre millor com hem arribat fins aquí, comprendre l’evolució de la nostra ànima, l’origen dels neguits i dèries com a societat occidental. I potser repensar com podem sortir-nos-en.
La primera filosofia es centra en l’ésser, en el SER, allò que es pot conèixer, en el que som, ja que no podem ésser d’una altra manera. De Plató fins a Descartes els filòsofs busquen en la raó el fonament darrer del que signifiquen l’ànima, Déu i la realitat. L’essencial era invisible als ulls.
El segle XIX s’enceta amb la brillant tesi de Kant que no es pot conèixer la realitat, sols els fenòmens (captats pels sentits) d’aquesta realitat. Per Friedrich Nietzsche, el furiós filòsof del martell, davant la impossibilitat d’arribar a la demostració de les qualitats de l’ésser calia una gran esmena en la filosofia, un retorn a la terra, als instints, a les passions. La vida, ESTAR a la vida, era més important que l’ésser i la raó, una visió que ell va adoptar d’Artur Schopenhauer, també alemany.
Ja al segle XX, amb la crisi de la religió, l’extensió del capitalisme, les teories de Freud i el materialisme científic (el món vist com un conjunt d’àtoms en moviment) l’home occidental substitueix el ser i l’estar pel TENIR. El vestit que no necessites, però et fa sentir bé anar a comprar, les infinites cues al supermercat, les sabates que mai et posaràs, aquell cotxe que sempre somies…
Tenim tres verbs: ser, estar i tenir. Però i el darrer? Si mirem enrere, ja en Sòcrates, mestre de Plató, i en els àgapes solidaris dels epicuris grecs, en l’eucaristia dels primers cristians pren força un verb que aglutina l’experiència humana més genuïna: ESTIMAR, el cercle que tot ho envolta. Qui sap si la teoria del tot, que manca encara avui a la física quàntica i la de la relativitat, la va trobar Dante a La Divina Comèdia en plena màgia medieval: L’amor che move il sole e l’altre stelle.
