Vaig veure fa uns dies unes imatges en un canal televisiu que em van impactar. Les escenes mostraven com una dona es llançava d’un quart pis, i es precipitava al buit. Òbviament, no va sobreviure. Aquest trist episodi succeïa a Beirut, la capital del Líban. Lluny del que podia semblar en un principi, no va ser cap accident sinó un suïcidi. 
La noia, de nacionalitat filipina, va decidir de treure’s la vida incapaç de suportar els maltractaments físics, psicològics i altra mena d’agressions a què era sotmesa per part de la família per qui treballava d’assistenta domèstica. Tot seguit, vaig sentir també el testimoni d’una altra noia, en aquesta ocasió etíop, que va aconseguir fugir de la casa on també feia tasques de la llar. Com a punt final, es va sentir el testimoni del propietari d’una de les agències que es dediquen a reclutar aquestes dones en els seus països d’origen.
Sense cap mena de mirament, va treure ferro de tot el que s’havia vist i dit anteriorment. Va titllar aquestes joves d’exagerades i desagraïdes. Va afegir que se’ls pagaven 150 dòlars mensuals, que per a elles representava una fortuna, i que aquest salari els permetia de subsistir elles i enviar diners a les seves famílies. En aquesta zona del planeta, els casos d’abusos domèstics no és quelcom que hagi aparegut en els darrers temps, sinó ben al contrari. Als Emirats Àrabs, Aràbia Saudita, Sultanat d’Oman…. ja fa més de 20 anys que es produeixen. Les víctimes, sempre les mateixes: dones joves o de mitjana edat, provinents principalment de les Filipines, car són les preferides a l’hora de cercar una assistent per la llar. Normalment, són atretes per les ofertes de les agències de col·locació que operen amb els països del Mig Orient. Els prometen un treball digne, un dia de festa setmanal, un mes de vacances i un sou que triplica o quadruplica el que poden arribar a guanyar als seus països d’origen.
La necessitat de tenir a càrrec seu fills, pares, germans… les fa caure en aquest parany de les mil i una nits. La primera cosa amb la que es troben només arribar, és que el cap de la família per qui treballaran els requisarà el passaport o, dit d’una altra mena, l’hi han de lliurar. Teòricament, és per tenir-ne cura i evitar que el perdin o que els sigui sostret. La veritat, però, és d’un altre color: els el retenen per evitar que puguin marxar sense el seu permís o intentin fugir cosa que, atès el que hauran de suportar, és més que probable. A partir que comencen a treballar a la casa, perden tots els seus drets. Són obligades a treballar el doble de les hores laborals, de quatre dies festius cada més, només en tenen un o a vegades cap. Els fills de la casa no els mostren cap mena de respecte. Sovint, reben maltractaments físics i psicològics per part de l’home i/o de la dona. En el cas dels homes, moltes vegades la cosa va més lluny; durant la nit, entren a la seva habitació i les forcen sexualment.
Per si no n’hi ha prou, les amenacen que les faran fora o que no les deixaran anar a veure les seves famílies, a fi que mantinguin la boca tancada. El pitjor és que sovint, les mullers d’aquests homes són sabedores del que passa, però com que en el patriarcat masclista en què viuen no poden dir res, es descarreguen amb les noies, tractant-les de meuques i menystenint-les de totes les maneres. Només cal agafar un diari de la premsa local, i a la secció del que podríem anomenar “cartes al director”, s’hi troben diversos missatges anònims d’aquestes “esclaves domèstiques”. Missatges que pretenen ser una crida denunciant la seva situació, esperant que algú que ho llegeixi, potser un estranger, ho posi en coneixement del consolat o de l’ambaixada.
Recordo el cas d’una noia filipina que treballava a Dubai, la qual va clavar un ganivet a l’agressor. D’immediat va ser detinguda i empresonada. L’advocat que la va defensar durant el judici va fer palès que havia perdut momentàniament la raó a causa de les humiliacions i vexacions que havia patit. La premsa i la televisió local se’n van fer ressò. Finalment, el jutge va ser benèvol i la va condemnar a rebre 20 fuetades en públic. El dia en què es va executar la sentència, el botxí es va posar un llibre a sota de l’aixella, a fi que els cops fossin més fluixos. Aquesta història que sembla l’argument d’una pel·lícula, és ben certa. La protagonista va tenir sort. No obstant això, la major part de les vegades el final és ben diferent.
