A poc més de dos quilòmetres de les Quatre Carreteres, recorrent la C-37 en direcció a Valls al seu pas per Santa Maria de Miralles, la comarca de l’Anoia desapareix per donar pas a l’Alt Camp. Tot i que no hi ha cartell que ho indiqui -a menys que miris pel retrovisor i vegis un cartell de “Província de Barcelona” en direcció contrària-, allò no és només el final de la nostra comarca.
Miralles fa frontera amb Querol, l’Alt Camp i la província de Tarragona alhora, però aquesta línia invisible no implica que, des de fa segles, les relacions amb el municipi veí no existeixin.
El final de la nostra comarca es troba entre grans extensions de camps de blat i vinyes. No passen gaires quilòmetres quan la vella carretera de Valls comença a internar-se enmig de dues serres mediterrànies que semblen llençar-se contra la C-37 per atrapar-la. Un continu de bosc que ha engolit allò que un dia van ser camps sembrats; un indret ple de vida vegetal, i al mateix temps un desert demogràfic.
Després d’un revolt cap a la dreta, venint des de Miralles, la densa vegetació deixa entreveure -al marge esquerre de la carretera- alguna cosa semblant al mur d’un edifici. No està sol. Ràpidament, un pot veure més parets mig enderrocades que algun dia van suportar un sostre -ara inexistent-. Un altre mur exterior mig enderrocat despulla la intimitat d’una vella masia, amb les seves parets enguixades d’un blanc que contrasta amb el verd predominant de les males herbes. No triga a aparèixer davant nostre un encreuament amb una carretera molt més petita que la que transitem. Un cartell indica que som a Esblada -i un altre, mig esborrat, ens avisa que allò forma part de la marca turística de La Ruta del Cister-. Les persones apassionades pel motor de la nostra comarca, probablement, ja coneixen l’indret del qual parlem, ja que durant anys ha estat un dels punts tradicionals del Ral·li Catalunya.
Al marge dret de la C-37, on neix l’altra petita carretera, s’alça una església romànica datada al segle XII -dedicada a Sant Jaume– i en bon estat. Contrasta amb la resta de l’escenari; és un lloc cuidat. Els encarregats de tenir-ne cura viuen a l’edifici annex, que en altres temps fou la rectoria del temple. No són membres de la institució eclesiàstica, sinó un matrimoni que hi viu gràcies a un acord d’arrendament amb el Bisbat. És l’únic espai en peu, juntament amb el cementiri, que resisteix el pas del temps. La resta del nucli es troba abandonat, en una espècie de purgatori natural a l’espera de decidir el seu destí.
Un poble en venda per 280.000 euros, però que necessita una inversió gegantina
El nucli d’Esblada, que consta de 14 cases pràcticament enderrocades, els seus segles d’història i 82 hectàrees de finca rural que l’envolten, estan en venda des de fa anys. Està dividit en dues zones. La part alta, amb l’església, la rectoria, el cementiri i algunes cases – que en el seu moment van fer les funcions d’edificis administratius – i una esplanada menjada per l’herba que en algun capítol de la seva història va ser una plaça on fer celebracions.
Esblada, a tocar de Miralles, tenia relació amb els nuclis anoiencs propers, i alguns dels seus habitants van acabar vivint a la nostra comarca
La part baixa, a l’altra banda de la carretera C-37, on s’agrupen la majoria de les cases formant un petitíssim nucli de població que va resistir fins al segle XX. Algunes edificacions encara conserven part dels sostres entre els pisos, tot i que la majoria de les teulades han caigut. També s’hi poden observar les guies per on passaven les xemeneies, i fins i tot algunes llars de foc amb els seus forns. També s’hi observen diferents despreniments recents. Són fàcils de diferenciar dels despreniments de fa temps, ja que encara no ha crescut l’herba per sobre seu i la terra no s’ha compactat, veient-se d’un color argilós molt viu. La decadència, però, segueix avançant. La mostra més evident és una de les masies més properes a la carretera, que en els darrers anys ha anat perdent parts del mur exterior i del sostre.
La finca va acabar en mans d’una entitat bancària després que els veïns i veïnes s’anessin venent les propietats. El seu preu és de 280.000 euros + honoraris. A la Conca d’Òdena, per aquestes quantitats es poden arribar a comprar pisos de segona mà de tres habitacions i dos lavabos -altra cosa ben diferent és si són d’obra nova-.
El preu de tornar la vida plena a Esblada, però, va molt més enllà de la xifra inicial més els honoraris. La immobiliària Aldeas Abandonadas Real Estate, que s’encarrega de gestionar la venda a possibles compradors interessats en adquirir el poble -amb la seva història inclosa-, es refereix a Esblada com a “Poblado en venta cerca de Igualada. A 20 minutos en coche de Igualada”. Elvira Fafián, una de les responsables de la immobiliària, explica que la inversió per a recuperar completament el poble “podria arribar al milió d’euros”.
Més enllà de les velles masies enderrocades i envaïdes per la vida vegetal, s’ha de dotar de servei d’aigua al nucli –llum ja en té–, i arreglar o refer els camins, que en algun moment de la història van fer de carrers, com recorda una placa –mig destruïda enmig de plantes enfiladisses– que fa referència al carrer del Doctor Robert.
“El repte és tota la inversió que s’ha de fer després de la compra”, explica Jordi Pijoan, tinent d’alcaldia i responsable d’Urbanisme del municipi de Querol, al qual pertany Esblada. “S’ha de construir un pou d’aigua per abastir el nucli”, afegeix. La planificació urbanística d’Esblada, classifica la zona com a Sòl no urbanitzable. Això no vol dir que no es puguin recuperar les edificacions existents. De fet, segons els usos contemplats pel POUM de Querol, es poden rehabilitar les masies d’Esblada per habitatge familiar, turisme rural o hotelers. “Sense construir-hi res més”, coincideixen a explicar tant des de l’ajuntament com des de la immobiliària.
Pel que fa a la resta d’hectàrees, es poden destinar a activitats rústiques, de turisme rural i fins i tot d’acampada. Ara bé, en queda prohibida l’explotació de recursos naturals. És a dir, no seria raonable intentar construir-hi una mina, com va passar en municipis com Miralles –amb les seves mines de bauxita, o com les diverses pedreres en indrets propers–.
La fi de la fàbrica d’insecticida i l’èxode rural
La seva flor s’assembla a la camamilla, però no ho és. Chrysantemum Cineraiifolium i Chrysantemum Coccineum, dues varietats de pelitre. Aquesta planta va ocupar grans extensions de terreny en lloc del blat pels voltants d’Esblada durant la primera meitat del segle XX. Els pagesos, que fins a aquell moment vivien dels conreus tradicionals de secà que s’estenien fins a Miralles o la Llacuna, van començar a plantar-la i ja no van aturar-se. El motiu? Abastir diverses fàbriques d’insecticides a la comarca de l’Alt Camp, entre elles la fàbrica d’insecticides Punta Blava, ubicada entre Santa Maria de Miralles i Esblada.
Aquesta empresa i les seves marques, amb les quals venia els productes insecticides, van suposar una nova font d’ingressos per a les persones que vivien a la zona, Esblada inclosa, però també nuclis propers com Miralles.
L’insecticida es fabricava amb el pelitre, i va adquirir molt de renom durant la primera meitat del segle XX. Els avanços científics i tecnològics, però, van fer que, poc després d’encarar la segona meitat de segle, els productes fabricats amb químics guanyessin la partida als insecticides amb base de pelitre. La nova generació d’insecticides va fulminar la fàbrica Punta Blava, i amb el seu tancament també es van veure ressentides les finances de molts treballadors de la zona.
Esblada no tenia més indústria que aquella fàbrica, i l’atractiu de la vida a la ciutat, amb més oportunitats, va facilitar l’èxode dels seus habitants. Un èxode que va tenir diverses destinacions a l’Anoia. Explicava el capelladí Joan Pinyol en el llibre Els pobles oblidats. Una vall i 29 viles abandonades de Catalunya, tot repassant la història d’aquest nucli de població, que algunes famílies van tancar casa seva a Esblada per traslladar-se a Igualada, la Llacuna o Òdena. És el cas dels descendents de Josep Forné Alemany i Maria Barbués Sendra, dels últims a marxar d’Esblada.
Forné no havia nascut al poble, sinó a Òdena, on els membres de la seva família s’havien traslladat per fer de masovers, però va tornar-hi anys després a casa d’un oncle matern que també vivia a Esblada, per cuidar les terres. Segons la crònica de Pinyol, Forné va conèixer la seva esposa – Maria Barbués – en una Festa Major d’Esblada. La Festa Major se celebrava al voltant del dia de Sant Jaume. Tots els juliols es ballava a la plaça Verdaguer, de la qual avui encara es pot veure el rètol en una de les façanes. Aquella plaça servia com a centre de la vida social al poble.
El matrimoni i els seus fills van veure com arribava l’electricitat al poble, però també com es va anar apagant. L’escola, o l’estança que feia d’escola, va haver de tancar per falta d’alumnes, mentre les primeres famílies marxaven. També van veure com naixia i com moria el restaurant a peu de carretera, ubicat a l’antiga rectoria, que servia a les persones que passaven per allà –qui sap si ara es convertiria en una parada obligada per als ciclistes–. Aquest restaurant ha tingut diverses vides posteriorment; en la darrera va ser conegut com “La Vinateria d’Esblada”. El gestionaven una parella de navarresos que van arribar a un acord amb l’església. El 1977, segons indica Pinyol, van marxar del poble, seguint el mateix camí que ja havien fet la resta de veïns i veïnes.
Si la segona meitat de segle va ser l’inici de la despoblació, l’últim quart va ser el del deteriorament i la progressiva destrucció física d’Esblada. Primer les cases estaven tancades. La falta de manteniment va començar a causar danys a les teulades, i quan els sostres es van començar a esfondrar, ja no hi va haver aturador. Els saquejos tampoc van ajudar. Només l’església, la rectoria i el cementiri suporten dempeus el pas del temps a Esblada, que sembla condemnada a viure al purgatori la resta dels seus dies.
L’oportunitat perduda de l’Esbladenca
Mentre les pedres continuaven caient, el 2014 un grup de persones de l’àrea metropolitana de Barcelona van decidir començar un projecte d’habitatge digne en un entorn rural. El lloc triat pels 13 membres inicials de la cooperativa d’habitatge va ser Esblada, i l’objectiu era comprar el nucli, amb els seus 14 habitatges i les 82 hectàrees, per reconstruir-lo ells mateixos i tornar-lo a la vida, des d’una perspectiva transformadora i allunyada de la lògica capitalista.
Ho tenien tot ben planificat, fins i tot el crèdit hipotecari que haurien de demanar, així com les fases d’obres que havia de tenir el projecte; les escoles properes per poder portar la canalla, i fins i tot la certesa que hi havia aigua subterrània i així poder muntar el sistema d’abastiment.
Quan semblava que tot tiraria endavant, diferències d’última hora pel preu final a acordar amb l’entitat bancària propietària d’Esblada van fer fracassar el projecte, que ja no s’ha tornat a recuperar.
Un futur que encara no arriba
El temps passa, entre possibles compradors que visiten el poble, amb més o menys interès, i persones aficionades a l’exploració de llocs abandonats que busquen captar la millor fotografia o fer reportatges virals explicant la història d’Esblada.
«Ens agradaria veure un projecte per recuperar el poble i la vida en comunitat», explicava Elvira Fafián, responsable de la immobiliària. Des de l’ajuntament de Querol també mantenen l’esperança de trobar algun projecte que doni una segona oportunitat a Esblada.
Les pedres no han deixat de caure, i la teulada del gran mas a tocar de la carretera, una de les últimes que resistia el pas del temps, ja fa un parell d’anys que deixa entreveure les parets blanques del seu interior. A tocar de l’Anoia, i molt vinculada a la nostra comarca, Esblada busca un punt i a part; un nou començament que permeti ressuscitar, però amb l’amenaça perpètua de convertir-se en un punt i final.
