Entrevista a Josep Pons Segura, rellotger i joier. 75 anys portant el negoci familiar Joieria Pons de la Rambla
Setanta-cinc anys de trajectòria professional donen per moltes històries. Sou la tercera generació?
Sí, som la tercera generació. El meu pare Joan Pons ho va engegar i a avui en dia els meus fills, el Roger i la Cristina, també continuen. Jo ara tinc 86 anys, però vaig començar amb 11 anys ajudant el meu pare quan van obrir la botiga, l’any 1947. Abans era normal, hi havia la figura de l’aprenent d’ofici, i així vaig començar. Ara un nen d’onze anys seria impensable que entrés a treballar a un negoci (per sort). Està clar que els temps han canviat molt! Abans no hi havia escoles de rellotgeria ni de joieria, sinó que qui tenia més antiguitat ensenyava al novell. I si tenies un familiar, algun conegut i feien el favor d’ensenyar-te l’ofici, tenies molt de guanyat. Aquí a la joieria vam arribar a tenir vuit operaris d’aprenent de rellotger! Imagina’t si teníem volum de feina d’arreglar rellotges! Tot era mecànic. El meu pare va començar amb la rellotgeria i hi va treballar molts anys, fins que la salut li va permetre, doncs als 70 anys va morir per malaltia. Posteriorment, als anys 60 hi vaig afegir la joieria, la qual continuem avui dia. Els meus fills, la Cristina i el Roger s’hi van incorporar passats uns anys; ara en Roger porta 30 anys al peu de canó i la Cristina 40. De cinc fills, dos continuen el negoci. El Roger segueix els meus passos però amb els rellotges tecnològics, doncs dels analògics encara me n’encarrego jo. La Cristina, que és gemmòloga, porta la joieria juntament amb el Roger.
Com es fa per mantenir el negoci tants anys? Quin és el secret?
És molt difícil poder-hi arribar. Primer per un tema de salut, doncs l’edat no perdona. Amb 86 anys tinc la sort que per ser rellotger no em falla ni la vista ni el pols, que això és molt important per poder treballar. Per altra banda, per poder tenir un negoci tants anys t’has de guanyar la confiança dels clients (i més amb el producte que venc), ser molt treballador i adaptar-te als temps. A la meva edat, qui hauria dit que passaria una pandèmia i que estaríem temps tancats…
Són de fiar moltes d’aquestes botigues que venen joies?
Cristina: Per a nosaltres, cal que les persones que hi ha darrere tinguin una bona formació en la matèria, doncs només si coneixes bé els productes pots prestar un bon servei. En el nostre cas, jo vaig estudiar la carrera universitària de Gemmologia, i el Roger també es va formar a través de cursos especialitzats en joieria, esmalts i altres especialitzacions a l’Escola del Gremi. Les pedres i les seves composicions diuen molt, i s’han de saber conèixer. Per exemple, és molt important saber detectar si una pedra és natural o sintètica, doncs només coneixent el producte pots oferir un bon servei als teus clients.
També sou joiers i teniu un taller propi de confecció de peces per encàrrec. Quina evolució ha tingut aquesta feina al llarg dels temps?
El taller ha evolucionat molt al llarg dels anys, sobretot aquests últims. El Roger s’encarrega sempre de buscar l’última maquinària, i anar-la actualitzant als avenços tecnològics, el qual ens permet fer noves creacions. Per altra banda, al taller reparem les joies dels propis clients, i la Cristina hi fa joies d’autor i també transforma o modifica aquelles que els clients ja tenen però volen canviar o renovar. A vegades, les volen actualitzar segons les tendències del moment, i en altres ocasions, es tracta de joies heretades que volen adaptar, conservant l’essència, perquè siguin més portables i conformes al seu estil. És una artista, i està al dia de què es porta i sap transmetre-ho a les joies. També ha creat recentment una joia per a l’exposició PER QUÈ LA JOIA ÉS CULTURA?, que es pot visitar a l’Arxiu Comarcal (la Teneria d’Igualada) entre el 15 i el 30 d’octubre.
Continueu tenint cura de rellotges com el dels Escolapis o Santa Maria?
Avui en dia ja no, perquè estan digitalitzats. No obstant, fa anys, quan el meu pare Joan era viu, junts ens fèiem càrrec del manteniment dels rellotges públics d’Igualada. Eren, per aquest ordre de visita: Soledat, Santa Maria, l’Ateneu i Escolapis. I no només aquests, sinó que també ens encarregàvem del manteniment de rellotges de cases privades, com els de Cal Boyer i Cal Cilindru, on tenien molts rellotges de corda preciosos als quals anàvem a donar corda cada setmana. Actualment, continuo arreglant rellotges antics d’aquells temps. El meu pare, que era mecànic/torner, em va ensenyar mecànica que, aplicada a la rellotgeria, em permet crear aquelles peces de rellotges antics de les quals ja no es troben recanvis. Per exemple, fa quatre dies en vàrem arreglar un del 1897.
La confiança és una qüestió molt rellevant en una empresa que s’ha mantingut durant tants anys. Hi ha algun sistema de certificació que permeti assegurar que s’està pagant pel que realment val una joia?
Com hem comentat abans, per conservar la confiança és molt important la formació de les persones darrere del negoci, i en el nostre cas hem procurat que així fos. Amb relació als productes, sempre acudim als nostres proveïdors de confiança, que són aquells que sabem que ens garanteixen un producte de qualitat. Tanmateix, també fem certificats de les peces, així com valoracions de joies que el client ja té. Per exemple, en moltes ocasions ens visiten clients que han heretat una joia i en volen saber el valor, sobretot de cara al seu assegurament.
Què en penseu del futur de la vostra activitat?
La nostra és una professió molt bonica que portem a l’ADN: tres generacions treballant! Ens adaptem als temps i ens il·lusiona continuar aportant regals inoblidables de joieria a les famílies així com poder rescatar peces de valor en rellotgeria.
