L’igualadí Enric Morist és Coordinador de la Creu Roja a Catalunya, i al mateix temps Vicepresident de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. Vinculat de sempre a la Creu Roja, és una de les persones que millor coneix al nostre país la situació de pobresa i de necessitats bàsiques que pateixen milers de famílies.
Acostumat a combatre situacions crítiques, l’Enric va viure en primer pla el doble confinament de la Conca d’Òdena i explica en aquesta entrevista com ho va viure, i què es pot fer a partir d’ara per superar junts aquest desastre.
Els anoiencs, i especialment els de la Conca, vam tenir la desagradable experiència de conèixer què era un confinament. Ens va tocar viure unes setmanes d’una manera molt diferent a la resta del país. Ara que ja han passat uns dies, què et va semblar tot aquell episodi de confinament perimetral?
Tot plegat va ser molt imprevisible. Nosaltres, com a Creu Roja ja participem en les reunions dels grups d’emergència, en aquest cas del Procicat. Ja feia uns deu dies que s’havia convocat, perquè començava a haver-hi els primers casos a Catalunya. Potser vam fer quatre o cinc reunions, i anàvem veient com evolucionava la pandèmia.
Un dia ja es va copsar que a la Conca d’Òdena es veien unes diferències molt grans de persones infectades… Aquell migdia del 12 de març que es va acabar amb el confinament, ja es veia a venir. Va ser una decisió correcta i lògica. De seguida vaig anar a Igualada i em vaig incorporar a la comissió d’emergència amb els alcaldes.
Estàvem reunits aquell vespre del dijous 12 de març i l’alcalde Castells va rebre una trucada del president de la Generalitat, Quim Torra, que li va confirmar la decisió de confinar la Conca, amb temps fins la mitjanit per entrar o sortir. Recordo que vam anar a dormir molt tard, perquè una cosa són les paraules, i una altra els fets. Van anar sortint molts, molts dubtes…
Normal, mai s’havia produït, una situació així al país.
Era nou per a tots. Calia explicar què significava el confinament, com ens organitzaríem a partir d’aquell moment, com entraria el material bàsic, què passava amb la gent que li havien quedat familiars a fora, famílies que estaven separades…
Els primers dies va ser una bogeria, de moltes hores d’intentar solucionar coses que anaven apareixent, però mentrestant hi havia la preocupació de les dades… La mortalitat era molt gran, es va disparar d’una manera espectacular. Ho vam viure d’una manera molt intensa, amb molta feina, però també t’haig de dir que van haver-hi coses positives, com el treball conjunt i constant de tots els alcaldes de la Conca. Tot es va fer amb consens, i això és molt positiu, tenint en compte que hi ha colors polítics diferents.
Creu Roja està acostumada a viure episodis molt més greus com els que hem viscut o estem vivint aquests dies. Accions humanitàries en territoris com a conseqüència de conflictes bèl·lics o grans destrosses naturals. Imagino que l’experiència adquirida us ha servit amb això que està passant ara?
Sí, per descomptat. Tot i que les coses es veuen molt diferent quan et toquen de prop. Nosaltres som una entitat humanitària que va néixer per a això, per a actuar en conflictes armats, en desastres naturals, en epidèmies. També és cert que tenim una expertesa en tot allò que té a veure amb la logística, en situacions així. Tots aquests procediments són complexes i cal organitzar-se. Nosaltres estàvem preparats, perquè tenim un estoc d’emergències amb tots els equips de protecció…
Però és el que et deia. Quan això passa a casa nostra, l’efecte no és el mateix. Nosaltres venim d’experiències molt dures quatre o cinc anys, com tot el que va succeir amb l’epidèmia d’Ebola a l’Àfrica. Recordo que vam muntar un hospital a Sierra Leone i en els primers set mesos la mortalitat era superior al 90 per cent, o sigui nou de cada deu persones que entraven allí no sobrevivien. Era brutal, per tant res comparable respecte al que passa amb la Covid-19. És clar, allò passava molt lluny, des d’aquí es veia d’una altra manera, però clar, com canvia la cosa quan el problema el tens aquí.
Penso que aquesta emergència ens ha acabat de demostrar que allò local passa a ser global ràpidament. Quan vèiem què passava a la Xina els mesos de desembre i gener es pensava que “això aquí no arribarà”. Ostres, doncs això ens ha ensenyat que a partir d’ara res serà igual. Per sort, com comentaves a la pregunta, l’expertesa que tenim de l’experiència ens ha anat molt bé, i el personal de Creu Roja s’hi ha bolcat.
Com vàreu actuar, des de Creu Roja?
Primer, protegir a les persones més vulnerables d’aquesta epidèmia des del punt de vista social, bàsicament les persones grans que viuen soles. Moltes no es poden moure del domicili i no tenen xarxa de suport, a vegades no tenen família. Vam identificar-los i se’ls anava trucant, perquè de visites se’n feien molt poques. Ara ja se’n fan una mica més, però en aquells moments era important tenir-hi contacte perquè aquells avis estaven patint la malaltia sols a casa. També se’ls porten ajudes d’alimentació i farmàcia, o el gas butà, per exemple. Pensa que moltes d’aquestes famílies és l’únic que tenen per cuinar o escalfar-se.
De seguida ens vam posar en això, i també en tota la logística necessària en els bancs d’aliments. A la Conca n’hi ha quatre, i s’havia de seguir entrant alimentació, justament allí és on van les persones que més ho necessiten, que no arriben a final de mes.
Per sort tenim el magatzem d’ajut humanitari a la comarca, i ens era accessible poder entrar i sortir. Es va posar tota la nostra flota de furgonetes i ambulàncies a disposició del Servei d’Emergències Mèdiques, perquè va haver-hi moments en què calia un reforç. Es van organitzar uns albergs per a les persones sense sostre. En tenim ara 10 a tot Catalunya, perquè s’hi puguin estar i fer el confinament.
En definitiva, ens vam posar a organitzar tota l’emergència social, que ara està agafant molta importància. Ara que el tema sanitari està estabilitzat, i esperem que duri, el que agafa més rellevància és l’emergència social, i una mala gestió d’aquesta, porta sempre a una crisi humanitària, això ho hem vist a tot el món. Portaria conseqüències pitjors. En això és en què estem ocupats i preocupats en aquest moment.
Tothom que avui ho necessita, pot tenir la garantia que serà atès?
Les grans entitats que hi ha a Catalunya, com Càritas, el Banc d’Aliments i altres petites que també fan una feina excel·lent, tots els centres de distribució d’aliments i d’ajuda humanitària rebem unes 100.000 persones a l’any.
Són molta gent que no arriben a final de mes, que estan en situació irregular, o simplement treballen en economia submergida i, aquestes persones, qualsevol problema que tenen, de seguida necessiten ajuda… Doncs bé, nosaltres tenim la previsió que ara arribarem de seguida a 200.000 persones, el doble.
Què ha passat? Doncs que els primers que han acabat necessitant ajuda són els que treballaven en economia submergida, bàsicament dones, i sobretot aquelles que van a cases a cuidar gent gran o a fer la neteja. No tenen cap mena de cobertura legal, més enllà de demanar una renda, i tarda un temps, i no tenen res al calaix. Són els primers que han fet augmentar la llista de persones que ara necessiten ajuda. Ja es va notar en un 25% més a finals de març. A finals d’abril s’han anat incorporant afectats d’aquestes característiques i, a més, els procedents d’ERTO’s que no han cobrat des de fa dos mesos, o autònoms que tenen tancat el negoci i han de pagar impostos i lloguers, i no arriben ni per pagar el consum energètic… Estem parlant també de persones que ja tenien pobresa intermitent, que entraven i sortien del mercat de treball.
Creu Roja, gràcies a les donacions de particulars i empreses, ja porta destinats gairebé dos milions d’euros en alimentació i kits d’emergència per ajudar aquestes famílies. Necessiten urgentment d’una protecció per part de l’Estat, perquè si aquestes persones cauen, a darrere en cauran moltíssimes més. Hem d’evitar que aquesta pobresa que hi és des de fa molts anys -en gran part des de l’última crisi- s’ampliï encara més amb persones que fins ara es consideraven classe mitja-baixa. Aquest és el perill, seria un desastre per a aquesta societat.
Un dels vostres pilars són els voluntaris. Quan el més fàcil és quedar-se a casa, són al peu del canó.
És que la Creu Roja és això, una associació de voluntaris. Els que ens hi dediquem professionalment, com jo, que és un luxe perquè fem el que ens agrada, sempre ho hem de tenir al cap. No som una empresa, som una institució mundial que es basa en el voluntariat.
Nosaltres ara actualment tenim en aquesta emergència mobilitzades gairebé 6.000 persones, i més del 90% són voluntaris. Però als majors de 60 anys, que n’hi ha molts, no els deixem fer activitats per una qüestió de risc. En aquestes últimes quatre setmanes a Catalunya hem tingut 4.000 persones sol·licitants per entrar a Creu Roja. Imagina’t! A totes elles se’ls ha de fer un mínim de formació perquè es puguin incorporar ràpidament. Tenim un problema, perquè se’ns ha col·lapsat el sistema, però ens encanta tenir aquest problema. Són gent que veu les coses que estan passant, i decideix mobilitzar-se.
Mira, ahir era a Castelldefels i vaig veure cinc nois i noies d’uns 20-22 anys, voluntaris, que portaven quatre hores tallant peix que ens havia donat Mercabarna per congelar-lo i repartir-lo entre famílies que ni tan sols coneixen… Se sentien útils. Això és meravellós. El valor és enorme, no hi ha diners per pagar això.
