Per definició, atenent al substantiu, el terrat és l’extensió plana i exterior d’un edifici, totalment independent de les diferents plantes, i corresponent a la part superior i no coberta del mateix. En tant que espai a l’aire lliure està envoltat lateralment per un màxim de tres parets o murs relativament baixos, a no ser que en un dels seus laterals hi hagi una secció construïda i tancada de l’edifici per a usos específics.
De fet, des de l’àmbit arquitectònic, el terrat, a part de la zona de viabilitat (o passadís) des de l’escala -al mateix punt de la porta d’accés- està integrat dins de l’estructura construïda de l’edifici, de manera que les parets formen part del perímetre d’aquest, configurant una mena de poliedre, el més habitual: un paral·lelepípede amb cinc cares, on una de les cares és el terra i les altres són els seus laterals i la barana de pedra o de ferro, que normalment dóna al punt de visió del carrer.
Històricament, des de fa uns segles, el terrat -i per això estava concebut- era un punt d’accés comú dels veïns d’un edifici d’habitatges, habilitat amb el pas del temps per a distintes prestacions. D’una banda, especialment per a col·locar-hi una cisterna o els antics dipòsits d’aigua; o bé per a guardar-hi alguns objectes a mode de traster. Però el que era comú, almenys en la seva majoria, és que el terrat fos el lloc on s’ubicaven en petits habitacles els safareigs; i, en conseqüència tot l’espai obert del terrat esdevenia el marc oportunament assolellat i airejat per a estendre la roba… I, de passada, arran de la seva barana que era tot un reclam, el terrat també servia per a treure el cap i veure el carrer des del capdamunt de la casa. Emperò, en èpoques de lliure permissivitat, en molts casos, alguns veïns hi tenien muntat o bé un colomar, o una conillera o un galliner; mentre que, en una franja al llarg del mur o tàpia habitualment s’hi cultivaven en petits testos (o jardineres) flors i algunes herbes aromàtiques per al consum culinari.
Amb tot, per descomptat, el terrat, aquest espai obert que connecta cada pis amb l’exterior, també és i ha estat, i de llarg, el lloc de trobada o de xerrada i connexió entre els veïns. I, en bona comunió amb aquests, si el bon temps ho ha permès s’ha convertit en un escenari perfecte, del tot privatiu i discret, per a l’entreteniment amb una lectura, la relaxació, la dutxa o bany i, com no, prendre el sol. En definitiva, un lloc per a romandre-hi còmodament, alhora que s’hi pot prendre un refrigeri, i per què no fer-hi un dinar a l’aire lliure sota un tendal, o un sopar a les llargues i càlides nits d’estiu, i en amables dies de primavera.
Més recentment, els terrats -segons la seva versatilitat- han acabat albergant a més de les clàssiques antenes de televisió (ara ja parabòliques o per satèl·lit), parallamps, escalfadors solars, aparells d’aire condicionat, sempre depenent de l’alçària i les dimensions d’aquesta superfície. En aquest sentit, i en referència a l’alçada, cal subratllar que, quan aquesta altura és superior a la dels edificis confrontants, des d’aquest enclavament obert gairebé als quatre vents es pot esplaiar la vista sobre tota la ciutat, almenys a un angle de 180 graus -per sobre dels altres terrats i les teulades- albirant unes panoràmiques summament espectaculars; estiguin ubicats aquests edificis al centre de la ciutat o en els diferents ravals i barris.
Tanmateix, des de fa unes dècades estem assistint a un moment en què els terrats sembla que s’hagin posat de moda i fins i tot apunten a ser tendència (?) a propòsit dels seus múltiples beneficis o serveis; especialment des de la seva condició de ser espais per al lleure i la recreació de residents de la finca de forma ocasional i per a la celebració de diferents àpats en petites reunions d’amics o familiars, ateses algunes hores agradables que regala la climatologia, per exemple, en el nostre cas, aquí a Igualada i a l’Anoia: habitualment als mesos d’estiu. Amb tot, voldria puntualitzar que no s’ha inventat res en relació als terrats particulars; en aquest sentit sí que puc certificar que, com a mínim entre el veïnatge de la Ciutat Vella d’Igualada -any rere any- això de passar-se estones i sinó hores a dalt al terrat no és una novetat; ni molt menys compartir-hi dinars i sopars, siguin o no dates assenyalades. De retruc, badar o encaterinar-te amb les vistes és tot un altre motiu de complaença i entreteniment.
Òbviament, en aquests dies d’estiu i, en concret de Festa Major, un any més em sumo a posar en valor els terrats particulars de la meva Igualada, els terrats de tota la vida, i en concret el de casa meva. Per a mi, és tot un privilegi de tenir terrat i veïns, i persones amb qui compartir-lo.
Només afegir i subratllar que, rotundament, en cap cas mai no es pot confondre amb el concepte terrat, en castellà “terrado” o “azotea”, amb el concepte terrassa (espai exterior d’una planta o un dúplex).
