El cap de setmana passat, fent un cafè a una plaça al centre de la ciutat, escoltava la conversa que en veu alta mantenien dues adolescents a la taula del costat i vaig sentir una frase que em va fer que deixés de llegir el diari durant uns segons: “M’encanten els meus avis. El problema són les persones grans”.
Aquesta genialitat em va fer pensar un moment que potser els seus avis eren molt joves, quasi tant com elles, i que la resta de persones grans eren problemàtiques només pel fet de tindre molts anys, però de seguida vaig descartar aquesta estupidesa, perquè era evident que els avis, per la seva pròpia condició, no poden ser tan joves i que una major quantitat d’anys no implica tindre un millor o pitjor tarannà.
Els diccionaris defineixen la gerontofòbia com una patologia consistent en un rebuig irracional envers les persones grans que reflecteix la mateixa por a envellir.
Crec que, segons aquesta definició, aquelles noies no tenien por d’envellir, ja que per arribar a la tercera edat encara els hi quedava tota una vida, però sí que podia veure meridianament clar un menyspreu manifest cap a aquells que ja atresoraven arrugues i canes.
Si fos una mica més agosarat, els hi hagués explicat la història d’en Giusseppe Patterno, un italià de noranta-vuit anys que ara fa nou anys es va matricular a la Universitat de Palerm, on va estudiar i acabar la carrera d’Història i Filosofia amb un títol “cum laude” i que l’any passat va aconseguir el doctorat en ambdues disciplines.
Dubto molt que el bo d’en Giusseppe fos un problema per ningú, si més no el consideraria un exemple de força de voluntat i, sobretot, una persona valenta lluitant contra estereotips i prejudicis d’ignorants, a no ser que per aquelles dues noies si que fos un autèntic problema, perquè potser foren companyes d’ell a la universitat, i veure com un vell problemàtic de quasi un segle de vida els hi passava la mà pel davant ha de ser un cop molt dur per un orgull propi i inflat.
En acabar el cafè vaig sortir del bar, i anant cap a la feina no vaig poder deixar de pensar en l’estupidesa humana i la seva absència de límits, però d’això ja va parlar un altre vell que es deia Albert.
Crec que va ser així.
No, senyor Einstein?
