Fa dos mesos, la cineasta Carla Simón, va anunciar que tancaria la llista de Junts a les Planes d’Hostoles, per amistat al candidat a alcalde que l’encapçalava ja que -aclaria- “no soc de Junts però crec que en Pau Odell pot fer molt bona feina”. Quatre dies més tard, Carla Simón va renunciar a tancar la llista “per les pressions mediàtiques que la meva decisió ha generat”.
La cineasta, nascuda a Barcelona, es va traslladar a viure als sis anys a les Planes d’Hostoles (Girona) a la mort dels seus pares. Aquesta experiència la va reflectir en la seva primera pel·lícula “Estiu 1993” amb la qual va guanyar un premi Goya. La següent va ser Alcarràs que li va valdre l’Os d’Or del Festival de Cinema de Berlín.
En el seu moment no vaig donar gaire transcendència al fet, però aquest setmana hi he tornat a pensar en veure que tres-cents intel·lectuals i personatges famosos han fet pública una carta donant suport a l’Ada Colau en el seu intent de seguir quatre anys més al front de l’Ajuntament de Barcelona.
Per què una artista honesta no pot donar suport a un amic anant l’última de la seva llista electoral en un poble de 1.700 habitants i en canvi tres-cents artistes i famosos, la majoria dels quals no viuen ni a Barcelona, poden recomanar el vot per a l’actual alcaldessa?
Quina diferència hi pot haver entre el candidat de Junts a les Planes d’Hostoles i la candidata de Comuns a l’alcaldia de Barcelona? Legalment i pel que fa a drets democràtics, cap ni una. Pel que fa a legitimitat per a presentar-se a les eleccions municipals, tampoc. Ideològicament ni Junts ni Comuns són partits extremistes que poguessin justificar pressions externes en favor o en contra.
On rau la diferència entre Pau Odell, candidat de Junts en un petit poble gironí i Ada Colau candidata dels Comuns a la capital de Catalunya? En el pressupost.
Desconec si tots ells han gaudit -o pensen gaudir- de contractes vinculats a l’ajuntament de Barcelona, però resseguint així per sobre la nòmina de sotasignants, n’hi ha més de quatre que tenen molt per a agrair al binomi Colau-Collboni. I ja se sap que en aquest país, “qui no té padrins, no es bateja”.
A les novel·les policíaques franceses, el gènere noir, es diu que si vols trobar a l’assassí cal “chercher l’argent”, és a dir, seguir el rastre dels diners, sobretot si se n’han malgastat a mans plenes.
Per què malgasto el temps parlant de dues ciutats i dos candidats tan lluny de l’Anoia, us preguntareu. Molt senzill, perquè qualsevol diner de l’administració malgastat, és diner de tothom que reverteix en manca de serveis bàsics per a la població… els llenci la dreta, l’esquerra o els populistes indocumentats.
Mai acceptaré la llei de l’embut: per a uns el forat gros i per a altres el forat petit.
