22.6 C
Igualada
Dimarts, setembre 29, 2020

El príncep estimat de Maquiavel

Maquiavel va escriure que un home que vulgui fer professió de bo entre tants que no ho són no pot arribar més que al desastre. Era un temps de llums i ombres. El Renaixement suposa la transició definitiva del món medieval al modern. Però això només són etiquetes. La Inquisició campava, el Papat era una institució corrupte i nepotista, plena de famílies influents i xarxes clientelars. Els exèrcits dirigits per Condottieres i plens de mercenaris assolaven els camps de batalla i tot Europa es preparava sense saber-ho per les guerres de religió que serien només un pretext dels estats nacionals per dirimir l’hegemonia en un món que s’havia fet global arran del descobriment d’Amèrica, que es preparava pe runa carnissera colonització. Tot sona molt actual.

Nicolau Maquiavel va fer un retrat d’aquell temps amb la seva obra més coneguda: El Príncep. Els consells que dóna Maquiavel són perles de pragmatisme i un cert cinisme polític que suposen la destrucció de la virtut tal i com l’entenien els clàssics: Plató i Aristòtil. I també a la figura del príncep cristià d’Erasme de Rotterdam. Erasme i Maquiavel són antagònics, però els uneix la lucidesa que tenen els homes que saben quedar-se a casa llegint fins a altes hores de la matinada mentre els altres es debaten entre la carnisseria i el deliri foll del gaudi de matar-se els uns als altres. També hi ha els que gaudeixen de la fugissera i efímera mundanitat, potser els més savis de tots com ironitzava Erasme al seu Elogi de la follia. Erasme era un pacifista que admirava els reis poderosos i Maquiavel un republicà aquí la tortura va fer monàrquic. Alguns tertulians unionistes deien fa poc, i Artur Mas ho repetia com un mantra, que no pot governar-se amb astúcia, tal i com sí recomanava el florentí Maquiavel. La força del lleó i l’astúcia de la guineu eren el còctel de la virtú maquiavel·liana. Oriol Jonqueras encaixa millor en l’estereotip de príncep cristià basat en l’amor d’Erasme que en la tríada maquiaveliana de les reputacions que calen al príncep: odiat, temut o estimat. No sé si Puigdemont és el príncep temut o l’estimat, tot i que odiat pels seus enemics ha aconseguit tot i perdre el poder rendibilitzar la derrota millor que cap dels seus rivals.

Que la fi justifica els mitjans no és una idea atribuïble a Maquiavel, gran coneixedor de la dinàmica social i de la centralitat del poder en la política. Combatut en la teoria i aplicat en la pràctica el florentí de somriure enigmàtic sabia que el poder arbitrari sempre porta a l’opressió i que tota opressió genera tard o d’hora una resistència.

Bernat Roca, professor de Filosofia i Història

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

La feina bruta

Espanya sap que Catalunya serà un país independent, amb el reconeixement polític dels organismes internacionals. El dia que unes eleccions catalanes donin més de...

Aquest dimecres, preestrena de “La mort de Guillem” a Igualada

Aquest dimecres 30 de setembre a les 20:30h al Teatre Municipal l’Ateneu tindrà lloc la preestrena a Igualada de la pel·lícula ‘La mort de...

El CB Igualada i Monbus renoven el seu compromís

El Sènior Masculí A del CB Igualada tornarà a comptar, una temporada més, amb l'empresa de transports Monbus com a patrocinador, la qual cosa...

Albert Moreno, bronze al campionat d’Espanya de triatló de mitja distància

L'igualadí Albert Moreno va pujar al podi en el campionat d'Espanya de triatló de mitja distància que es va disputar el dissabte passat a...

El Club Futbol Capellades celebra el seu centenari

El passat dissabte, dia 26 de setembre, el Club de Futbol Capellades va celebrar amb un acte senzill i emotiu el centenari de la...
Compartir