El nou 9N – Jordi Riba

Els esdeveniments s’estan precipitant a ritme accelerat en el procés que està vivint Catalunya des de fa quatre anys. L’anunci del President Mas el dimarts de la setmana passada en relació a la reformulació del 9N ha comportat de manera evident diferents conseqüències immediates, el trencament de l’anomenada porcellana fina de la unitat dels partits favorables a la consulta, un canvi substancial en el format i per tant en l’efecte polític del que passarà el proper nou de novembre i sobretot, al meu entendre, l’obertura en canal del tacticisme per part de tots els partits que es posicionen de cara a unes cada vegada més probables eleccions novament anticipades. Respecte la primera qüestió, la ruptura de la unitat política dels partits favorables a la consulta, probablement la causa primera d’aquesta fractura no és altra que la unitat estava estructurada estrictament entorn a la celebració de la consulta. No és cap secret que en els partits que hi donaven suport i altres que també ho hem fet des de les nostres respectives responsabilitats institucionals, polítiques o personals hi havia diferents opcions i posicions polítiques respecte el fons o directament respecte el sentit de vot a formular en la consulta que es proposava. És inevitable per tant que un cop el President, de manera unilateral i sense ni buscar el consens ni l’acord, va fer efectiu el canvi de pla es trobés amb aquesta ruptura, ja que de manera molt comprensible si un seguit d’actors polítics tenen un acord sobre una qüestió i una de les parts, que és qui governa, capgira el plantejament i el format de l’acord difícilment es pot esperar que es mantingui aquest acord. Aquest fet em porta a pensar que Artur Mas, president de CDC, era i és plenament conscient que la decisió que va adoptar tindria aquesta conseqüència. El dubte o no, rau en la interpretació de si aquesta ruptura ha estat una conseqüència inevitable o deliberadament buscada per Mas per fer un nou intent de quedar-se, no sol sinó en exclusiva, al capdavant del procés posicionant-se com a líder inevitable del procés. Respecte el canvi de format de la consulta cap a procés participatiu, crec que en primer lloc cal destacar un fet: l’efecte jurídic en ambdós casos és exactament el mateix, per tant, la clau d’aquesta mena de joc de mans per evitar la prohibició legal del 9N és paradoxalment la diferència en el seu efecte polític. Crec que cal incidir en aquest factor, ja que resulta difícilment comprensible que per evitar la prohibició legal de la consulta -insisteixo, sense efecte jurídic- ha calgut modificar-ne el format, fonamentalment en el punt referent a la utilització del cens, que és sens dubte un element fonamental tant pel que fa al seu encaix jurídic com, sobretot, a la repercussió de la consulta i el seu impacte polític, especialment internacional. Tot i així, el que em resulta absolutament pertorbador i sospitós ha estat el canvi d’actitud del govern central de Rajoy, com davant d’un procés consulta-procés participatiu amb idèntic valor o efecte jurídic, s’ha passat del més frontal i contundent rebuig i prohibició a una actitud condescendent, fins i tot aquiescent, més quan el president Rajoy la fa pública en unes declaracions fins i tot abans que el president Mas fes públic el canvi de format del 9N. Vaja, talment com si sabés tan bé, si no més i millor, el que Mas anava a explicar que els responsables dels partits que havien donat suport ple a la consulta de manera unitària. Quant a la irrupció del tactisme per part dels partits, crec que en primer lloc cal posar en evidència quelcom que em sembla des del punt de vista de la qualitat democràtica, com a mímin, discutible. Anunciar -com va fer Artur Mas- que convocaria eleccions anticipades de caràcter “plebiscitari” només si hi ha una llista unitària dels partits sobiranistes encapçalada per ell mateix em sembla una utilització abusiva de les potestats i competències de les que certament disposa el president de la Generalitat i que incorre en el risc de convertir-les més en una mena de plebiscit sobre ell mateix que sobre procés sobiranista, ja que a més, en cap cas, concreta ni ha concretat quin seria clarament el full de ruta a seguir si aquest eventual escenari de llista unitària sobiranista resultés exitós. És a dir, demana als altres un xec en blanc per poder seguir “pilotant el procés” sense explicitar objectius concrets ni terminis. No puc evitar que unes eleccions plebiscitàries en aquests termes m’evoquin plebiscits de la dècada dels anys vuitanta d’altres latituds geogràfiques. No em resulta estrany doncs, que aquesta posició de Mas hagi dinamitat aquesta unitat i tots els partits i societat civil vagi posicionant-se no només respecte els seus legítims interessos de partit sinó respecte i amb coherència amb els seus plantejaments polítics no coincidents amb els -també legítims- de Mas de fer el que calgui per romandre al poder. Al cap i a la fi, les posicions dels diferents partits més enllà de la consulta no han estat mai unitàries, sinó que sempre han estat plenes de matisos i clares diferències, entre CDC i UDC, diferències clares de full de ruta entre CIU i ERC i CUP, posició diferent de ICV respecte el vot en la consulta, contradiccions i ruptures al sí del PSC, etc. En aquest escenari, crec imprescindible la celebració d’eleccions anticipades. Cal clarificar l’escenari polític d’acord amb els paràmetres reals de la situació actual i amb la voluntat popular expressada a les urnes amb totes les garanties -jurídiques i polítiques- de participació. Cal fer-ho per clarificar i sortir de l’atzucac polític en què pot entrar el procés en termes nacionals, que és fonamental, bàsic i de vital importància per al país. Però també perquè portem quatre anys, dues mitges legislatures al Parlament de manca total i absoluta d’acció de govern i al meu entendre Catalunya serà el que la gent vulgui que sigui, però no es pot permetre estar més temps amb un govern que no governa i no actua en relació als importants problemes socials, econòmics, desigualtat creixent, crisi econòmica que patim des de fa anys. Jordi Riba i Colom – Primer Secretari del PSC Igualada