Fa poc que vaig llegir la novel·la Confeti de Jordi Puntí, un dels llibres més venuts per Sant Jordi i dedicada a la vida de Xavier Cugat, músic i dibuixant català i difusor de la música llatina als Estats Units.
Un músic nascut l’1 de gener del 1900 que tal i com ens diu l’autor “va dedicar tota la vida a ser feliç i famós a qualsevol preu, sempre gràcies a allò que l’apassionava: les caricatures, les orquestres, les pel·lícules de Hollywood, els matrimonis amb dones guapes i joveníssimes i els chihuahues”. Sabíeu, però, que a la novel·la també hi surt un personatge amb una vinculació molt especial amb Igualada?
Si llegiu la novel·la veureu que de tant en tant va sortint un altre personatge català que també voltava per la Nova York de primera meitat de segle XX, també dirigia orquestres de música llatina i era amic de Xavier Cugat: Enric Madriguera. Un secundari de luxe de la novel·la i germà petit de la pianista igualadina Paquita Madriguera. Aquesta darrera a Igualada té cert reconeixement ja que un dels premis ciutat d’Igualada du el seu nom i és de les poques dones igualadines que a data d’avui té un carrer dedicat a la ciutat. Ell, però, va néixer a Barcelona, on la família s’havia traslladat feia poc per poder tutelar la carrera de la que fou deixeble preferida d’Enric Granados a la prestigiosa Acadèmia Marshall.
Xavier Cugat i Enric Madriguera van tenir vides paral·leles. Els dos van iniciar la carrera com a violinistes clàssics per acabar dirigint orquestres de música enmig del glamur dels grans hotels de la ciutat de Nova York com el Waldorf-Astoria, el Weylin o el Commodore. Enric Madriguera fóu deixeble de Joan Manén i va destacar com un prometedor violinista que als 14 anys ja havia fet gires per Estats Units amb les orquestres simfòniques de Boston i Chicago i aconseguint una beca de l’Aeolian Company per estudiar amb un dels més grans violinistes del segle XX, Jascha Heifetz. Segurament va ser l’únic català que fou deixeble del prestigiós violinista lituà. Aquesta prometedora carrera que li feu compartir escenaris fins i tot amb Pau Casals s’acabà quan per un desafortunat accident es trencà el dit petit de la mà esquerra.
De resultes, es dedicà a la composició i a la direcció artística. Establert a Nova York, el 1929 hi fundà la Enric Madriguera and his Orchestra, que fou una de les formacions de música llatina més importants de la ciutat en els anys trenta. Una orquestra de nivell similar a l’Orquestra Siboney i a la de Xavier Cugat amb les que es repartia els hotels més prestigiosos de la ciutat dels gratacels. La de Madriguera va ser una de les primeres Big Bands que donà a conèixer als EUA les músiques cubana i llatino-americana amb la introducció i popularització de la rumba, el danzón, el tango, la conga i les guarachas, tot adaptant-les per fer-les més properes al gust de l’època. L’aportació d’Enric Madriguera a la divulgació de la música popular llatina fou reconeguda per vint-i-un ambaixadors de centre i sud-Amèrica, que el declararen “Ambaixador musical de les Amèriques”. D’entre la gran quantitat de cançons ballables que compongué Enric Madriguera destaca sobretot “Adiós”, que fou interpretada amb gran èxit per la seva orquestra, també per la conegudíssima Glenn Miller Orchestra i més endavant el pianista català de jazz Tete Montoliu en feu una adaptació que encara avui es pot trobar a les plataformes.
El llibre de Jordi Puntí està dedicat a la figura de Xavier Cugat però de tant en tant, Enric Madriguera va fent les seves aparicions. No surt gaire perquè segurament no és un personatge novel·lesc. Tot i que els dos eren amics, segurament la diferència entre Cugat i Madriguera era que el primer va saber vendre millor la seva imatge i es va envoltar de les celebritats de Hollywood i del tot el glamur que això suposava mentre que Madriguera probablement va ser més discret i no va tenir una vida ni de pel·lícula ni de novel·la. Però si voleu descobrir una època i uns personatges inigualables, la única cosa que em falta fer és animar-vos a llegir Confeti.
