Matí de diumenge sota sol – Josep M. Carreras
M

31 d'octubre de 2014

Va ser un dia esplendorós i no només perquè la temperatura era més estiuenca que no pas la pròpia de mitjan octubre. Baixant de l’autocar, ja es respirava l’ambient de festa. A mesura que anàvem baixant pel Passeig de Gràcia, la florida de samarretes grogues i d’estelades pintava el paisatge de colors vius. Aviat es va fer difícil avançar. Els grups es feien fotos per recordar una -una altra- jornada històrica. El grup on anàvem es va desfer aviat i es va dissoldre entre la multitud. Els turistes s’ho miraven perplexos, com si fos un espectacle de primavera. De fet, ho era: de primavera nacional. A poc a poc amb la meva filla vàrem arribar a la plaça de Catalunya. L’intent de situar-nos cap al centre va ser inútil. La gent formava literalment una muralla humana impossible de travessar. Trobaves persones en cadires de rodes, infants, homes i dones d’arreu, conscients que estaven vivint uns moments irrepetibles i no s’ho volien perdre. Després d’una breu consideració, amb penes i treballs ens vàrem situar en una cantonada, prop d’una gran pantalla que, encara que de forma esbiaixada, ens permetia veure i sentir perfectament els que havien d’intervenir. Queia un sol impropi del temps i les ampolles d’aigua corrien de mà en mà. Però les cares de la gent reflectien joia, unes ganes immenses de ser-hi, d’anar endavant, d’aconseguir un objectiu pel qual des de molts anys estaven sospirant. La plaça s’anava omplint mentre els crits d’independència no paraven de sentir-se des de tots els angles. Finalment quedà plena de gom a gom i ja va ser impossible moure’s. Mirant per damunt de la gent, vaig veure que la multitud s’estenia pels carrers adjacents i un bon tros enllà del passeig de Gràcia. No podia veure més, però m’ho imaginava. Es feia inevitable, d’altra banda, la comparació amb la manifestació unionista del diumenge anterior que, malgrat els autobusos pagats, només va omplir l’interior de la plaça. Eren uns 30.000, segons la guàrdia urbana, i nosaltres uns 110.000. Com em deia un veí, “vindrem tantes vegades com faci falta, ara ja no ens para res ni ningú”. La música de Lluís Llach va donar inici a l’acte, però el que va aixecar el primer clam va ser el poema “Ara mateix”, de Miquel Martí i Pol recitat per la Sílvia Bel. Un amic em va dir després que li havien saltat les llàgrimes. No és el moment ara de repetir el contingut dels discursos que varen seguir. Però sí fer notar que els crits que es varen sentir amb més contundència varen ser “Votarem!” i “Independència!”, però per damunt de tot i de forma reiterativa el d’”Unitat!”. Una unitat que es palpava entre la multitud, però que no era la imatge que havien donat els partits trencant el pacte just dos dies abans. “Si això no va endavant per culpa seva, els pelarem a tots -deia algú-. Ja tindran temps de barallar-se quan siguem independents”. Crec que aquesta segueix sent l’opinió general. El sol devia apiadar-se de nosaltres i una cortina de núvol durant una estona va pal·liar la sensació de calor, però no l’escalf que tots portàvem dintre. El “Cant dels Segadors” va fer retrunyir la plaça amb forts aplaudiments. De tornada, Pau Claris amunt, continuava l’ambient de festa. La munió d’estelades i samarretes grogues i vermelles omplien tota l’amplada del carrer. Li vaig dir a la meva filla: “Mira-t’ho bé, perquè quan siguem independents no ho tornaràs a veure”… Josep M. Carreras

Comparteix l'article:

Deixa un comentari

L'Enquesta

Et semblaria bé fer el debat electoral a la Catalunya Nord?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta