Lluís Companys està assegut a la saleta. Li diuen que algú acaba de picar a la porta. “Louis, les Allemands sont déjà là”. Amb calma passa la pàgina del llibre que té a les mans i continua com si no passés res. La policia alemanya el troba a la seva cadira llegint Vies des saints (Les vides dels sants). Podia haver fugit de França fa dies, però està cansat. També té raons importants per quedar-se. El seu fill Lluïset, malalt d’esquizofrènia des que era estudiant de Dret, havia desaparegut durant un trasllat entre hospitals per culpa dels bombardeigs. Què poden fer els homes quan tot el fat es capgira? Somriure i dir que no hi ha pressa, ningú ens espera allà dalt.
Companys sap que ha comès algun que altre error, que la seva reputació està malmesa, fins i tot (o especialment) entre els republicans i els catalanistes. Té molts dubtes, poques esperances. Quants amics ha perdut? És lluny de casa, el govern de Catalunya s’ha esfumat com el fum d’un cigar, i ell, que s’havia sentit totpoderós a la Monumental no fa ni tres anys, és ara un refugiat més. Tot i això, sap que hi ha una altra vida després de la mort, el trajecte final que converteix els derrotats en herois i màrtirs. Companys accepta l’aposta, el tot o res del destí. Sap que hi ha instants en que la vida es bifurca, instants en què un home arriba a la glòria i un altre s’enfonsa en el fang. I anar a l’infern no li interessa, és molt més bonic l’Empordà.
Arribarà el dia en què un professor explicarà a un alumnat expectant les últimes hores de la seva vida: el seu viatge cap a la frontera com a presoner dels nazis, les dures condicions del seu trasllat a Madrid, l’estada a la presó i la tortura, les il·legalitats al voltant del seu judici i la mort ignominiosa a Montjuïc. Una mort que l’atrapa descalç mentre crida amb la cara al vent “Per Catalunya!” en un acte tan fútil com patriòtic. El seu temps passarà i aviat poca gent sabrà qui era, però als ulls de la història ell romandrà sempre estoic, dempeus davant l’escamot d’afusellament un dia de matinada.
Els soldats disparen, però l’han de rematar amb un tret de pistola (no acabava de morir-se); i per si no fos poc, un oficial li roba al mort un mocador ensangonat com a trofeu, acte indigne pel qual serà donat d’alta de l’exèrcit. El 123è President de la Generalitat ha mort, però neix el màrtir. El període de violència i odi no acabarà fins més tard, ja que s’enceta una purga violenta contra el règim anterior. Montjuïc és avui un lloc de memòria perpètua, un lloc on reposa avui Lluís Companys amb el seu fill Lluïset i Carme Ballester, la seva segona parella i una de les dones més desconegudes de la història de Catalunya. I quan veig la llum de l’alba se’m treuen les ganes de marxar.
Bernat Roca, professor de Filosofia i Història
