Els Reis m’han portat un llibre, El fill del xofer, de Jordi Amat. És tan apassionant que l’he llegit en un sol dia. El llibre és la biografia, evidentment no autoritzada, del periodista, advocat i jutge Alfons Quintà Sadurní.
Pot ser que el nom no us digui gran cosa, però aquest home va ser el primer director de TV3 i del desaparegut diari El Observador, a més de columnista, opinador i càrrec de confiança en governs del marit de la Ferrusola. El desembre del 2016 Alfons Quintà va assassinar a la seva parella mentre dormia. Va fer el seu darrer escrit i seguidament es va suïcidar amb la mateixa arma. El més xocant és que quan es van conèixer les circumstàncies de la mort de Quintà, gairebé ningú dels que el coneixien es va sorprendre del seu final, car tots sabien del seu hàbit d’assetjar a les dones que estaven a les seves ordres. Com pot ser que una persona tan tòxica arribés tan amunt?
Només es pot explicar analitzant la mena d’administració autonòmica i de partit que el marit de la Ferrusola i l’advocat dels Borbons varen organitzar durant la transició del franquisme al borbonisme. El llibre de Jordi Amat (Barcelona, 1978) no en fa una anàlisi exhaustiva, però a través dels protagonistes del moment, dona les claus per escatir alguns dels grans escàndols de la dècada dels 80. Especialment el cas Banca Catalana que, Alfons Quintà fou el primer periodista en destapar-ho –era el delegat a Catalunya del diari El País- i fou també el que quan formava part de l’administració Pujol, va fer més per a tapar-lo.
En Quintà, a la tendra edat de 16 anys –està documentat a l’arxiu de Josep Pla- va extorquir a l’escriptor empordanès, amenaçant-lo per carta, de denunciar-lo davant del temut comissari Juan Vicente Creix “si no convenç al meu pare que em deixi treure el carnet de conduir i el passaport abans del dia 30 d’abril”.
Jordi Amat també dona una pista gairebé definitiva sobre el per què del silenci del marit de la Ferrusola sobre la famosa deixa de l’avi Florenci. Probablement tenia a veure amb una presumpta caixa B en una banca catalana que el seu dia va deixar ben pelats a molts accionistes catalans… però no pas a tots.
Jo que tant he criticat l’espoli a què ens sotmet la família dels Borbons, també hauré de denunciar els robatoris de la família Ferrusola. L’única diferència –que no és poca- entre uns i altres, és que mentre els ferrusolos, quan el patriarca va perdre el poder, han deixat de robar (però continuen gaudint de tot el robat), els Borbons poden seguir robant encara que el seu patriarca hagi fugit.
Treballs com el de Jordi Amat ens ajudaran a “fer net” d’una vegada.
