El 25 N

E

Encarem demà la jornada de reflexió d’unes eleccions al Parlament de Catalunya que poc tenen a veure a les que s’han realitzat fins ara. Aquesta vegada els programes electorals no s’han centrat en explicar programes de govern per redreçar l’economia o per la millora de les prestacions socials. S’han fet algunes referències a les retallades i si la gestió es podria fer millor o pitjor. Però en realitat aquests “no eren els temes”. El nucli del debat és la força per plantejar al govern de l’estat el dret a decidir. Els que el volen, no entenen l’entossudiment dels que només parlen de les desgràcies que patirien els catalans si són independents. Però tècnicament ara només es voten uns partits polítics. Uns amb el compromís de plantejar a Espanya una consulta al país per decidir si volen o no continuar a Espanya. Els altres que no en volen saber res. No es tracta de triar només entre dreta i esquerra, però sí de lluitar contra les desigualtats, malgrat que els grans temes, com els desnonaments, l’energia i les estructures polítiques no estan avui a l’abast del Parlament català. Aquest avui sols administra la misèria. Es recapten més de setanta milions d’euros d’impostos, però només en gestionen vint-i-vuit mil milions. La gent se sent decebuda pels polítics en general, encara que no tots siguin uns vividors i uns incompetents. Però en general els costa veure’ls com els seus representants. Fatiga molt veure la picabaralla constant, l’intercanvi de desqualificacions, el sectarisme, el mecanicisme dels partits i la demagògia, tal com s’ha expressat en el darrer debat de TV3. La polarització partidista fa que avui sigui molt més important l’escala de grisos que els principis. El President Mas demana una majoria absoluta que li permeti conduir amb autoritat el procés cap a l’Estat propi. Però altres creuen que CiU no diu clarament que lluitarà per la independència i per tant que cal votar ERC, la CUP o SI. ICV vol també el mateix, però posa l’accent en que s’ha de fer després de resoldre els problemes de les persones. El PSC reclama un estat federal, que sempre ha estat en el seu programa però que mai ha estat capaç d’endegar. Ciutadans i PP, en canvi, aposten per continuar sent una regió d’Espanya i com a molt millorar una mica el finançament. La nit del 25 N, uns esperen comptar els diputats a favor del dret a decidir. Si són més que en la legislatura anterior ja hauran guanyat. Els altres amb l’esperança que CiU no assoleixi la majoria absoluta per assegurar que el procés ha fracassat. Ja sabem que tothom dirà que ha guanyat per una raó o un altra. A uns els costarà una mica més trobar arguments, però segur que no deixarà de fer-ho. El dia 26 però, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, Catalunya haurà guanyat. Haurà fet sentir la seva veu. I el poble esperarà la primera reunió de treball per sentir el que els seus representants hagin de dir. Potser hi haurà algun desengany, i quasi segur que el soroll partidista continuarà sent el que més es senti. Però ja no deixarà que es facin passos enrere. És qui fins ara ha estat empenyent. El que demana que se’ls escoltin i que es facin ressò de la seva veu. No és probable que en les eleccions de diumenge hi hagi excessives sorpreses. No hi haurà grans canvis en sentit del vot sobiranista o unionista. Segurament només s’hi juguin la quota del petit poder entre ells. I la gran pregunta quedarà damunt la taula. Però caldrà donar una resposta. Potser aquestes eleccions són històriques o només ho semblen. S’ha de seguir pensant que tot està per fer. Com deia el poeta es fa camí al caminar. I ni la por ni el desànim han de ser la causa de defallir. Ni les dificultats, ni els problemes, han de fer perdre la raó. Tampoc deixar que la rauxa i la inconsciència malbaratin aquest procés. El ciutadà exigeix que els partits han de deixar de ser gestors d’oportunismes, per gestionar aquest projecte. Pere Escolà