Menys d’un 5% d’espanyols teletreballava abans de la pandèmia. Quan aquesta ens va forçar a estar tots a casa tancats, vam córrer cap a una transformació digital que permetés no parar l’economia i teletreballar, una modalitat que, jo mateixa, insistia que havia arribat per quedar-se. Quina és la situació avui dia?
Doncs que Espanya és el país europeu que més pressa ha tingut perquè la gent torni a l’oficina, degut a la cultura del presencialisme o de la desconfiança.
Tenim discrepàncies de criteris: mentre els treballadors tenen claríssim que un model híbrid o completament remot els hi encaixa: més flexibilitat, més conciliació, més autonomia, més temps lliure, menys desplaçaments, etc, els empresaris prefereixen que ens veiem les cares. La “lluita” està servida, amb poques coses a fer en funció del sector empresarial on estiguis. Segons un estudi de Randstad, el segon factor més important a l’hora de triar una empresa, després del salari, és la conciliació, així que si volem retenir i atreure talent no podem tancar els ulls a aquesta realitat.
«Segons un estudi de Randstad, el segon factor més important a l’hora de triar una empresa, després del salari, és la conciliació»
Sent així les coses, cal fer un canvi cultural en les organitzacions. Un canvi que ens permeti transitar de la presencialitat cap al treball per objectius, sense que aquesta transició ens faci tornar paranoics. Com que no hem fet els deures quant a cultura, benvinguda la paranoia i la lluita. Mentre algunes empreses busquen tretes per monitorar la productivitat, els treballadors busquen mecanismes per aparèixer actius a tota hora. Uns instal·len softwares espia i els altres compren ratolins que no paren de moure’s, els coneguts “mousejiggler” i “mousemover”.
Som tan cracks, que Espanya és líder a Europa en vigilar via algoritmes si treballem o no. Segons un informe realitzat per l’agència europea Eurofound, un 40% de les empreses espanyoles ha instal·lat algoritmes de vigilància. No tardem res en posar-nos gallets, però algú té dubtes de qui guanya la lluita? Els venedors d’aquests ratolins segur que no en tenen cap dubte.
Primerament, si estàs vigilat per la teva empresa, estàs protegit per la llei i t’han d’informar. M’imagino el discurs: «A fi de garantir la productivitat i mantenir els resultats de l’empresa, hem decidit instal·lar uns algoritmes, bla, bla, bla». I el que entén el treballador: “m’estàs dient que no et refies de mi, per què m’hauria jo de refiar de tu?” Lluita? S’acaba ràpid.
Som éssers gregaris, socials i per això, el nostre benestar depèn, en gran mesura, de la nostra capacitat per crear i mantenir relacions positives amb els altres. En un món cada cop més complex, els algorismes no són l’única solució, sinó que hi ha la màgia que sorgeix quan es treballa en equip, en aquestes xerrades no programades, en les banalitats i els passatemps. Aportem valor sent el que som, humans, amb les característiques pròpies d’aquests, com la col·laboració, el treball en equip, les relacions, l’empatia, el sentit crític, la creativitat. Els equips s’han de veure per no descuidar aquestes relacions humanes, sense perdre els beneficis que pot oferir un model híbrid de treball. Conciliació sí, relacions també.
