A propòsit dels diferents actes convocats per la Festa Major d’Igualada 2025, el passat dimecres 20 d’agost, la directora de l’Arxiu Comarcal de l’Anoia, Marta Vives i Sabaté, va ser la convidada a presentar, al Saló de sessions de l’Ajuntament, la conferència institucional de la celebració d’enguany, amb el reclam Pels armaris de l’Arxiu, a la recerca del document perdut o quan aquest esdevé un tresor; tot un luxe d’esdeveniment si es té en compte la consolidada trajectòria d’aquesta dona, llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i responsable, des de l’any 1986, del nostre Arxiu Comarcal.
Òbviament, la importància de l’acte i sobretot del contingut d’aquesta ponència, relatat des d’un vessant summament professional i testimonial, més enllà d’il·lustrat al públic assistent amb unes sàvies paraules -plenes de contingut didàctic- delatores de la seva longeva i convalidada expertesa en les tasques d’arxiu, mai no pot restar només en la memòria d’un acte institucional, sinó que mereixia de ser posat en valor, també, en aquest mitjà periodístic; una casuística que, a partir d’una conversa amb la seva autora, Marta Vives, ha permès la confecció d’una succinta ressenya dels continguts de l’esmentada i interessant conferència.
Vagi per davant que Pels armaris de l’Arxiu, a la recerca del document perdut o quan aquest esdevé un tresor és sobretot parlar del què ha estat la trajectòria professional de Marta Vives, veritablement una passió i una vocació; endemés de puntualitzar que un títol tan llarg és al·lusiu als quatre mil metres de documentació albergada a l’arxiu. Així, servint-se d’aquesta suggeridora presentació, la ponent ens descobreix un encadenat del que ella considera com alguns dels atresorats documents de l’arxiu, conservats expressament segons el grau d’interès que pugui despertar el seu contingut, i mai des de cap propòsit acumulatiu de fons d’arxiu. Això és, l’arxiu ha anat conservat tota aquella documentació susceptible de ser un servei -en la condició de document o bé de fons de consulta- de signe transversal per a la ciutadania, i des de qualsevol àmbit professional, siguin curiosos o convençuts estudiosos de la història local, o bé els que escriuen la història des d’un enfoc global i universal.
Les fonts documentades inclouen tota mena de documents: antics o moderns, d’una certa singularitat o bé molt importants. Per exemple, val a esmentar aquells documents que ens transporten a la descoberta d’un passat llunyà com és el cas dels pergamins, dels textos de tintes esvaïdes, de les actes notarials, de les cartes, etcètera; o bé, de temps més recents, amb les primeres fotografies de seqüències anteriors a l’arribada del tren, de retrats dels batlles igualadins (des de 1850), de les festes i celebracions i també d’alguns personatges de notorietat, tot plegat una memorable seqüenciació d’història i memòria igualadina i de la comarca.
Des d’aquesta perspectiva convé subratllar alguns d’aquests tresors: llibres de privilegis, reduccions reials i actes municipals que, des del segle XIV, han fixat la història d’igualada. Així, un llibre oblidat en una rectoria va verificar que la Festa Major d’Igualada és la més antiga documentada de Catalunya, mentre que un document més recent certifica que els vitralls de Santa Maria van ser dissenyats per Cèsar Martinell. Alhora, resulta ser que uns gargots notarials van donar vida al Drac Antic, o un pergamí en hebreu, intacte des de 1333, va desvetllar un matrimoni jueu. També cal senyalar que diversos documents parlen ja de les adoberies medievals, al Rec; així com de les fàbriques d’indianes que exportaven preciosos teixits estampats. Socialment també esta documentada la casuística d’aquelles dones anònimes que mantenien grans hisendes amb les seves dots i els seus aixovars, mentre el reconeixement públic era dels pares i els marits. Àdhuc, quan les treballadores de les fàbriques van fer-se visibles en la demanda reivindicativa d’unes justes jornades laborals.
Això no obstant, al costat d’uns fons que revelen les dades més rellevants de la història d’Igualada i les contrades anoienques; alguns episodis històrics també estan acreditats a partir de documents més casolans i familiars, redactats des de la senzillesa lingüística però capaços d’il·luminar esdeveniments i successos, possiblement, destinats a l’oblit. Es tracta d’aquells fons d’arxiu que constitueixen una veritable joia relatora de les quotidianitats locals.
Efectivament, en paraules de la ponent, la direcció de l’arxiu li ha permès que cada una de les troballes per -ella salvaguardades- veiés incorporat un rostre i per què no una emoció, el rostre i l’emoció de les persones que -en la seva curiositat- trobaven a l’arxiu paraules silenciades en el temps; o, per extensió, situacions de sorpresa quan determinats grups descobrien efemèrides del seu passat. De fet, fins i tot els detalls més insignificants, paradoxalment, poden esdevenir informacions universals, perquè un cop coneguts, identificats i fixats poden extrapolar-se a altres casos rellevants per a algú altre, en qualsevol altre racó del món.
Per descomptat, Vives va voler subratllar que, totes les troballes que resideixen a l’arxiu fan que aquesta gran casa de la memòria, dia rere dia, sigui un espai ple de vida; perquè, entre capses, llibres i l’antigor dels documents roman ben viva la memòria d’una ciutat i la seva comarca. Inqüestionablement, aquesta ha estat la seva missiva, durant tots aquests anys, com a directora de l’Arxiu, salvaguardar i posar en valor totes les fonts de documentació que alberga, ara a l’edifici de La Teneria, sempre comptant amb la labor dels qui hi treballen i gràcies a la gestió i interès de les administracions, especialment de l’Ajuntament d’Igualada. Un arxiu que ha vist en qüestió de temps un augment colossal dels documents dipositats o donats des de diferents esferes de la societat igualadina i de la comarca. Un valuós material, ben conservat i catalogat, al capdavall destinat a ser estudiat per a fer més gran i més completa la nostra història, i saber encarar millor el nostre avenir.
