Albert Rossell
L’article «Més enllà del macropolígon de Can Morera», publicat per Juan Carlos González Caldito a l’AnoiaDiari, m’ha causat un fort impacte. L’autor posa sobre la taula la paradoxa de l’interès de crear un gran polígon a Òdena, quan hi ha 200 hectàrees industrials per omplir als voltants. El bé comú ha d’estar per sobre dels interessos particulars. Alerta del perill que Can Morera es converteixi en un munt de magatzems logístics que castiguin el territori a canvi d’uns pocs llocs de treball. Planteja, per últim, la necessitat de buscar una alternativa econòmica per a l’espai ja que, si no és així, la zona sempre tindrà l’espasa de Dàmocles del macropolígon a sobre. Ell apunta la possibilitat de crear un parc agrari, inspirat en el de Milà, solució de la qual ja gaudeixen altres municipis propers a Barcelona.
Al llistat de possibles alternatives econòmiques per a Can Morera, voldria afegir una opció per a la qual encara no he trobat nom. Seria una mena de parc d’atraccions natural. Fa uns vint anys, l’emprenedor Ignasi Vich va impulsar una fira d’esports d’aventura a Can Macià. Hi havia tirolines, ponting, passeigs en ponis i a cavall, caiacs, espectacles d’acrobàcies amb bicicletes i un llarg etcètera d’activitats. La major virtut de la iniciativa va ser que, després de la fira, l’espai natural va quedar com abans, quasi intacte. Un Port Aventura natural així tot l’any atrauria un nombrós públic a la recerca de l’oci, sobretot en cap de setmana.
De dilluns a divendres, s’hi podria fer activitats educatives per als escolars: classes d’horticultura, amb explicacions sobre els avantatges de l’agricultura ecològica, l’ús de les plantes aromàtiques per evitar plagues o com fer compostatge; ensenyaments de silvicultura per conscienciar-los de la necessitat de cuidar els boscos, qüestions a tenir presents en anar a buscar bolets o les possibilitats de la biomassa com a energia renovable.
És hora d’oblidar-se de la gran indústria com la solució per al problema de l’atur. Les fàbriques que requereixen mà d’obra intensiva com als anys vuitanta ara se’n van a països menys desenvolupats, on la força del treball és més barata. Els sectors emergents, més lligats a les TIC, necessiten professionals formats i especialitzats. El perfil de persones desocupades a l’Anoia no és aquest. Potser una petita part del gran nombre de desocupats seria més fàcil recol·locar-la en treballs necessaris en un projecte com el descrit: cuina i restauració, seguretat i vigilància, neteja, feines per a monitors i educadors, agricultura o aprofitaments dels boscos. És només una idea. Segur que hi ha persones molt més intel·ligents capaces de plantejar conceptes millors i més elaborats. Això sí, sense que hagin d’entrar excavadores a Can Morera ni calgui plantar-hi grues.
Recordo que fa onze anys parlàvem amb l’ara consellera d’Empresa i Coneixement, Maria Àngels Chacón, llavors gerent de la Unió Empresarial de l’Anoia (UEA). Coincidíem en la necessitat de trobar un fet diferencial i atractiu per treballar en la recuperació econòmica de la comarca. Tots teníem l’aeroport corporatiu en ment. Passats els anys penso: I no és un fet diferencial i atractiu que la Conca d’Òdena sigui un territori on es veu de manera clara el límit entre la Catalunya industrial i la Catalunya rural? És un fet diferenciador i explotable; una gallina dels ous d’or, si ho sabem fer bé. No vull a sentir parlar de logística. «L’Anoia serà logística o no serà», declarava expresident de la UEA, Ramon Felip. Si la comarca esdevé logística, perdrà el sex-appeal i, en efecte, no serà l’Anoia.
Tant de bo hi hagués inversors engrescats en tirar endavant projectes respectuosos amb el territori. En el pitjor dels casos, si la iniciativa no funcionés, seguiríem disposant del mateix espai natural, paisatge i patrimoni. Diferent seria si fracassés un gran polígon industrial a Can Morera. De manera irreversible ens quedaríem amb ciment, asfalt i quitrà, sense possibilitat de marxa enrere.
