Nosaltres no som Grècia – Pere Prat

34

Ens repeteixen insistentment que Espanya no és Grècia. Es parla amb menyspreu del seu deute, de la poca pressió fiscal, de la corrupció i del caràcter rebel i abúlic des grecs. Els mouen interessos malsans. I per tenir una opinió pròpia s’han d’encaixar les dades i no deixar-se arrossegar per la prepotència i el conductisme. L’enorme deute d’Espanya no és solament del país. S’ha d’incloure el de les famílies, empreses, institucions financeres, governs autonòmics, municipals i altres. Segons un estudi de McKinsey, el deute total de l’economia espanyola el 2014 estava al voltant del 310% del PIB. Un dels més alts del món. (Només per sota d’Irlanda, Singapur, Japó, Portugal, Bèlgica, Holanda i Grècia). Sorprèn que Espanya hagi doblat el seu deute en els darrer cinc anys, mentre que els heŀlens l’han mantingut gairebé estable.
Diuen que Grècia ha estat vivint per sobre de les seves possibilitats durant anys. Segurament sigui cert, però Espanya ha tingut el dèficit públic més gran de la UE el 2014, i tornarà a tenir-lo el 2015.S’arrossega des de fa temps. Vinculat al PIB, pot créixer i no afectar al rati, o a l’inrevés. L’ensurt que ha patit Grècia ve més de la caiguda del PIB que del increment del deute. En canvi ací, és per un creixement desbocat de les despeses (el ministre Montoro ho vol corregir amb la recentralització). Tampoc no és cert que Grècia sigui improductiva (està al lloc 40 mundial segons PIB per càpita) o que no treballi (segons l’OCDE, és el país europeu que treballa més hores) o que no es paguin impostos (a Grècia és recapta el 38% del PIB i a Espanya només el 31%). Els grecs estan pagant més impostos que els espanyols. I ací, s’anuncien els rebaixaran (segurament perquè estem en any electoral) mentre s’utilitzen els Fons de Pensions (que eren de 66.800 milions el 2011i menys de 40.000 el 214 i baixant ràpidament) per finançar altres despeses de l’estat. I quan les pensions s’hagin de complementar des dels pressupostos generals el dèficit creixerà encara més. I a Grècia, per menys, se li exigeix que rebaixi les pensions i apugi els impostos (en compliment de les regles de la UE).
Grècia té una logística de país molt més complicada que Espanya. Milers d’illes necessiten de l’ajut per tenir els mínims socials. Ací només les Balears i les Canàries que ho han de rebre tot per vaixell, fins i tot el combustible per fer l’electricitat. A Espanya prop del 20% del pressupost es dedica al pagament d’interessos. A Grècia gairebé el doble. Els heŀlens ja no poden pagar, però si la taxa s’apugés els espanyols tampoc podrien. Els motors de l’economia han perdut força. L’exportació ha perdut la brillantor. La indústria continua fent la viu-viu, la Construcció segueix en mínims i la inversió ha crescut limitadament. Només tiba relativament el turisme i el consum intern (amb totes les seves limitacions). Es segueix parlant de poder adquisitiu. De sentir-se rics. De com fins fa poc se’n sentien els grecs, quan van fer els Jocs Olímpics i gastaven el que no tenien. Ací es fan línies de l’AVE, que no sols superen aquella inversió, sinó que també comporta una despesa de manteniment de per vida.
I quan acabem per despertar-nos d’aquest somni, descobrirem que s’ha viscut per damunt de les nostres possibilitats. Potser no siguem tan diferents. Parlem una altra llengua i s’ha seguit un altre calendari i una altra història. Com ells podem dir que som molt bons. Fins que deixem de tenir crèdit i ens exigeixin que es tornin els deutes. Simplement tampoc podríem pagar. Ací tampoc no s’ha canviat el model que va portar a la crisi. Ni s’han millorat els fonaments del creixement, malgrat l’evolució macroeconòmica sigui bona. Igual que havien fet els hel·lens. També “començaven a millorar”, fins que els han dit que en els darrers mesos la situació “s’ha deteriorat molt”. La majoria del poble no havien vist cap diferència. Porten cinc anys patint. Com ací, on també hi ha molta gent sense perspectives i amb poques esperances. Definitivament no som Grècia. Però ens hi assemblem molt més del que ens volen fer creure.
Pere Prat