Un mirall en el qual no ens agrada mirar-nos

U

Malauradament aquests dies, en el marc d’unes festes populars, estem rebent notícies que semblen no esgotar-se, sobre el que no deixa de ser una expressió més de la cultura masclista que caracteritza les nostres societats. Ja són 15 les denúncies per agressions sexuals que s’han fet en les festes de San Fermín. Sumem i continuem sumant, sense perdre de vista aquelles que ni es comptabilitzen. Després que surtin notícies sobre violacions, quants cops hem sentit comentaris com: clar és que si va així vestida… Clar és que si s’emborratxa… Clar és que si va pel carrer aquelles hores…. Per molt que una dona vagi amb vestit, hagi begut més del compte o passegi pel carrer a altes hores de la matinada no justifica, en cap cas, que algun il·luminat es vegi legitimat per abusar d’ella. L’única causa d’una violació és el violador i això no ens hem de cansar de repetir-ho.

Cada dia, en diferents entorns i amb independència del àmbit geogràfic, es generen milers d’imputs que ens assenyalen a les dones com a objectes i que alimenten el sentiment d’hipersexualitat del cos femení. “Piqué, Shakira es de todos”, va ser una clara mostra de com d’interioritzades estan aquestes idees de dominació i superioritat dels homes envers les

dones.

Ens els mitjans de comunicació però, sols surten a la llum aquells casos més flagrants de violència masclista, com les violacions i els assassinats. Però el cert és que aquests sols representen la punta d’un iceberg immers. El Instituto de la Mujer, estructura en cinc

les diferents expressions de violència masclista: la violència psicològica de control, la violència psicològica emocional, la violència econòmica, la violència física i la violència sexual.

Les dades són desesperants, des del any 2000 hi ha hagut més de 1000 dones assassinades per violència masclista. Un 12,5% de les dones residents a l’estat espanyol, que tenen més de 16 anys, han patit, al llarg de la seva vida, algun tipus de violència física o sexual per part de la seva parella o exparella. Però allò més preocupant és que un 72,6% de les dones que

han patit maltractament no ho han denunciat mai. La societat patriarcal produeix una desigualtat estructural que atorga a les dones un paper secundari en tots els àmbits i que genera efectes perversos com els que han ocupat les portades dels mitjans aquests últims dies. Encara ens queda un llarg camí per recórrer i més en un estat que entre el 2009 i el 2014 ha reduït en un 49% el pressupost de les polítiques d’igualtat i en un 22,5% a les polítiques destinades a eradicar la violència masclista.

La historiadora Linda Gordon, al 1988, va afirmar que: un dels grans èxits del feminisme havia estat definir la violència envers les dones com un problema social. És cert que el rebuig existeix, però fins que no aconseguim remoure estructures de poder la socialització patriarcal continuarà fabricant persones de primera i persones de segona.